Club de Lectura Celler de Lletres, tertúlia literària sobre la novel·la "Sempre hem viscut al castell" de Shirley Jackson

• Tertúlia de divendres 10 de maig de 2019 

Parlar de l’ambient que recrea Shirley Jackson en aquesta novel·la, Sempre hem viscut al castell, és un exercici apassionant per totes les aportacions que les clubaires van compartint i per la manera com són analitzades, perquè en alguns casos totes hi estàvem d’acord, en altres casos hi havia una clara oposició, i fins i tot en ocasions el que calia era detallar els matisos. I inicio aquest resum de la tertúlia esmentant l’ambient de les situacions que ens mostra la novel·la perquè les primeres paraules de la trobada han estat adreçades a aquest aspecte, catalogat com a tens, intens, i amb un marcat ritme i to de suspens.

Segons diverses clubaires ja el primer paràgraf t’enganxava i se t’enduia perquè seguissis llegint, i en aquest sentit s’ha remarcat el domini i mestria que ens mostra l’autora en aquesta narració, no només per l’aplicació d’un estil planer i amb un lèxic sense gaires complicacions que, a l’hora de la veritat, es tradueix en un exercici estilístic de precisió per la manera com ens subministra les informacions en petites dosis, jugant contínuament amb la intriga i la necessitat lectora de saber més i avançar tot engolint les pàgines del llibre, sinó també per l’adopció d’un punt de vista narratiu que gairebé es col·loca al cent per cent en la veu del personatge principal, la Merricat. Ella, la Merricat Blackwood, amb el seu caràcter peculiar, la seva psicologia malaltissa, el comportament estrambòtic i els pensaments rosant la psicopatologia, aconsegueix despertar la nostra empatia.

Passant ja, doncs, als comentaris que s’han fet al voltant dels diversos personatges de la novel·la, hem prestat especial atenció a les dues germanes: Merricat i Constance. Al llarg de la trobada en diverses intervencions ha sorgit la idea de la fortalesa de l’una i la feblesa de l’altra, el fet que una d’elles té tendència a protegir l’altra... però curiosament tan aviat una clubaire considerava que la forta i protectora era la Merricat com una altra opinava que ho era la Constance. I també, val a dir-ho, aquesta dualitat, aquesta ambigüitat interpretativa, és un dels nombrosos encerts d’aquesta història de Shirley Jackson.

L’oncle Julian, el cosí Charles, i fins i tot Helen Clarke i el gat Jonas, han estat citats en algun moment de la trobada. Del primer podríem considerar que el valorem com a recurs narratiu de l’autora, ja que és ell qui té l’obsessió d’anar recordant i explicant allò que va passar, i així és com anem construint la història i el motiu pel qual es troben aïllades i apartades del poble, vivint en el casalot familiar, aquest castell que s’esmenta en el títol. El segon el podríem considerar l’invasor, l’element distorsionador que apareix per destruir el reducte de pau artificiosa que s’han creat les germanes. I així els hem anat tractant l’un rere l’altre, però hem fet menció especial en el personatge col·lectiu: el poble.

Perquè l’actitud d’animadversió del poble sencer vers les germanes, que veiem des de l’inici de la lectura i que es va agreujant a mesura que disposem de més informació, té el seu esclat en una escena corprenedora que, a algunes clubaires, les ha fet patir per la magnífica recreació i descripció de les accions, fins al punt que no calia cap esforç per visualitzar la violència de la massa i imaginar un linxament. Ens hem preguntat on rau l’inici d’aquest odi. Ens hem plantejat si obeïa a la tragèdia familiar, o bé era –tal com ens ha semblat- una qüestió atàvica basada en desavinences de poder i socials. Però també ens hem preguntat què hauria passat –malgrat que això impliqui extrapolar els fets més enllà de la novel·la- si no haguessin intervingut el doctor i el senyor Clarke.

Amb tot, no són aquestes les úniques incògnites que ens han quedat després de la lectura i tertúlia de Sempre hem viscut al castell. Perquè... quin és el motiu que mena a l’assassinat, si és que hi ha una motivació concreta? Per què quan dictaminen qui és la persona culpable de l’assassinat, aquesta no intenta defensar-se, tot i essent innocent? No hem trobat respostes unívoques, però tampoc no les necessitem perquè aquest, com he dit més amunt, és un dels grans encerts de la novel·la: obrir incògnites que cada lector s’ha de respondre.

Potser només afegir que el final de la novel·la, per a algunes clubaires, ha estat considerat insuls. Sense esperar un desenllaç sorprenent o trencador, o millor dit, sense esperar cap desenllaç concret, les expectatives presagiaven algun altre final. Però tampoc en aquest aspecte hem estat d’acord al cent per cent perquè altres clubaires han valorat el tancament de la història positivament: tot continua igual i el cercle es va estrenyent, essent presoneres d’elles mateixes. Una esplèndida recreació del fenomen de l’agorafòbia.  

Sempre hem viscut al castell és una lectura intensa i interessant, rica en la percepció dels personatges i amb unes magnífiques descripcions, tant dels ambients de vegades angoixants com dels escenaris on tenen lloc els esdeveniments.

Shirley Jackson

• L’autora

Neix a San Francisco el 1916 i ja de ben jove s’inicia en l’escriptura de poesia i conte. Quan tenia disset anys la seva família es va traslladar a viure l’est, i ella va assistir a la Universitat de Rochester. Ben aviat començaria a fer proves d’escriptura (es va passar un any pràcticament tancada a casa produint un mínim de mil paraules al dia) i el 1937 va publicar la seva primera història: Janice.

Va entrar a la Universitat de Syracuse, on va conèixer el seu futur marit, Stanley Edgar Hyman, amb qui va fundar la revista literària “Spectre”. En graduar-se tots dos el 1940 es van traslladar al Greenwich Village de Nova York, on Shirley va continuar escrivint a diari mentre treballava en feines esporàdiques, activitat que va mantenir quan es van traslladar de nou per motius laborals de la seva parella, aquest cop a una antiga casa al nord de Bennington (Vermont), on s’ocupava dels fills i de la llar a més de la seva tasca com a escriptora.

El 1948 publica a The New Yorker la història curta que la durà a la fama i el reconeixement, La loteria, obra que s’ha traduït a desenes de llengües i de la qual s’han fet diverses adaptacions cinematogràfiques o televisives. A partir d’aquest moment les seves obres es van succeint, i d’entre totes elles cal destacar la que s’ha convertit en la seva novel·la més coneguda, La maledicció de Hill House, considerada com la història de la casa encantada per excel·lència i també adaptada al cinema. L’altra novel·la més coneguda és precisament la que tractarem en el nostre club de lectura, Sempre hem viscut al castell, inclosa en la llista de “les deu millors novel·les” de la revista Time.

Va morir jove d’un atac de cor, a l’edat de 48 anys. Pòstumament el seu home va publicar la novel·la inacabada en què estava treballant ella en morir, juntament amb setze relats curts i tres textos per a conferències.

• L’obra

“Em dic Mary Katherine Blackwood. Tinc divuit anys i visc amb la meva germana Constance. Sovint he pensat que hauria pogut néixer home llop perquè tinc els dits del mig de les mans igual de llargs però m’he hagut de conformar amb el que em va tocar. No m’agrada rentar- me, ni els gossos ni el soroll. M’agrada la meva germana Constance, en Richard Plantagenet i l’amanita fal· loide, el bolet mortal. La resta de familiars meus són morts.” Amb aquestes paraules l’autora de Sempre hem viscut al castell, Shirley Jackson, ens fa una primera picada d’ullet tot presentant-nos el complex i intrigant personatge de Merricat: pinzella algunes de les seves característiques, ens exposa la seva situació actual i, sobretot, ens informa de dos fets crucials: és òrfena i li agrada un bolet tòxic.

La veu de Merricat és la que ens acompanyarà al llarg de la novel·la perquè serà ella qui prendrà el paper de veu narradora, de manera que en tot moment focalitzarem els esdeveniments des del seu punt de vista, passant-los pel sedàs del seu enteniment i, en especial, de les seves preferències i aversions.

Tal com s’ha esmentat més amunt la Merricat viu amb Constance, la seva germana, però també amb l’oncle Julian, que necessita atencions i va amb cadira de rodes, i amb el seu gat Jonàs. Aquest és el seu cercle vital i, alhora, el que li atorga pau i equilibri a pesar del rebuig que reben per part de la resta del poble. El grup viu en un casalot als afores i des que una terrible tragèdia va sacsejar la família, s’han aïllat de la resta de veïns. Però ja a les primeres pàgines la Merricat percep i ens avisa que tot és a punt de canviar, que s’apropa un perill i que només ella n’és conscient.

Efectivament, un parell de dies més tard apareix un home a les portes de casa seva i acabarà instal·lant-s’hi. Una intromissió que farà trontollar fins a límits insospitats l’estabilitat en què vivien, que crearà un ambient angoixant i espès, i que els conduirà cap a un final estremidor perquè, entre d’altres aspectes, provocarà que el passat, silent i amenaçador, prengui presència en el seu present.

Altres dades

·         Shirley Jackson a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Shirley_Jackson

·         Shirley Jackson, web oficial: http://shirleyjackson.org/

·         Sempre hem viscut al castell a Vilaweb: https://www.vilaweb.cat/noticies/avancament-editorial-sempre-he-viscut-al-castell-de-shirley-jackson/

·         Sempre hem viscut al castell, ressenya a culturplaza: https://valenciaplaza.com/sempre-hem-viscut-al-castell-entranyables-tenebres

·         Sempre hem viscut al castell, vídeo-recomanació: https://youtu.be/6nPm8RLNhLs

Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.es.tl