De
clubaire a jurat literari: Teresa Amposta i Montserrat Canals
(per
Sílvia Romero)
El “5è Concurs de Novel·la Curta Celler de
lletres”, que va celebrar la festa del lliurament del premi el passat mes
d’octubre, manté com a característica que en la formació del jurat hi
participen membres del Club de lectura que dona nom al certamen. En aquesta
ocasió les clubaires del Celler de lletres que hi han col·laborat són Teresa
Amposta i Montserrat Canals, i avui parlem amb elles per conèixer de primera mà
com han viscut aquesta experiència.
Teresa Amposta i
Montserrat Canals
Enguany
vosaltres dues heu estat en el jurat del premi Celler de lletres com a
representants del Club de lectura. Com va anar el vostre fitxatge?
TERESA:
M’ho va proposar la Glòria, de la biblioteca. Primer em feia una mica de “por”,
però després vaig pensar que potser no era tan complicat com em semblava en un
primer moment. I m’ha agradat fer-ho, com una cosa que no havia provat mai.
MONTSERRAT:
També m’ho va proposar la Glòria, i vaig acceptar per la novetat. És una cosa
que no havia fet mai i m’ha agradat.
Havíeu
participat en alguna altra ocasió com a jurat d’un premi? Encara que no sigui
un premi literari.
MONTSERRAT:
Mai. Mai havia participat en cap concurs. Ni de jurat ni de res.
TERESA:
Jo tampoc no havia participat mai en cap concurs, ni fent de jurat ni de
res.
TERESA AMPOSTA
Sadurninenca
de naixement, encara hi visc i hi treballo fent de mestra. M’agrada llegir.
Sobretot novel·la. També m’agrada fer treballs manuals i viatjar per Catalunya
per conèixer-la a través dels seus monuments. Formo part del club de lectura de
la Biblioteca des del seu inici.
En
la convocatòria d’aquest any es van presentar sis originals i disposàveu de tot
l’estiu per llegir i analitzar cadascuna de les obres. Com vau dur a terme
aquest treball de lectura i anàlisi?
TERESA:
Intentava llegir una estoneta cada dia. Amb les pautes que ens vau donar el dia
de la trobada en què vam repartir els originals, em vaig fer un petit resum
dels trets que em semblaven més rellevants. Primer ho anotava de forma no tan
extensiva en un paper: número de la pàgina, paraules que no coneixia, el tema
de què tractava... I després, quan acabava la lectura, ho repassava i escrivia
més explícitament el que creia que representava el llibre, i matisava i
puntualitzava el que creia més important.
MONTSERRAT:
Per començar va ser diferent a la manera que sempre tinc jo de llegir, que ho
faig tot seguit i m’apunto, de vegades, si veig alguna frase o alguna paraula
que em crida l’atenció... però llegeixo seguit. Amb aquestes obres, com que
havíem de fer anotacions i rumiar-les més –si estava escrita en primera
persona, en tercera persona; si era d’aquesta època o d’una altra; o si era de
por, terror, policíaca...-, apuntava més coses. Quasi que haver de llegir amb
una llibreta al costat feia que em costés més de trobar el moment. Havien de
ser moments tranquils, que em pogués posar el manuscrit –que no es tan fàcil de
manejar com un llibre- sobre una taula. Anava rumiant aquestes dades: si estava
escrita en primera o tercera persona, de quina època, com la qualificaria... i
si trobava alguna frase que m’agradava la subratllava.
Un
cop iniciat el curs va tenir lloc la reunió del jurat per deliberar sobre les
diverses obres presentades. Com valoreu aquesta experiència? Es van acomplir
les expectatives que esperàveu?
MONTSERRAT:
A mi em va agradar, aquesta experiència de ser jurat, la trobada i la votació.
Però vaig sentir sobre meu tota la responsabilitat d’haver de puntuar. Perquè
és clar: m’hauria agradat tenir dos vots per donar. Però tot i amb això, va ser
una experiència maca.
MONTSERRAT CANALS
Vaig
néixer i créixer a Sant Sadurní. Només he canviat de carrer, al llarg dels
anys. He estat botiguera des que em vaig casar. Cansaladera, per ser més
concrets. Llegir m’ha agradat molt, molt... de sempre. Encara me’n recordo quan
guanyava un premi de 25 pessetes que ens donava la Caixa per Sant Jordi per ser
tan assídua de la Biblioteca. Parlo de quan tenia deu o dotze anys. Al llarg de
la meva vida sempre que he pogut he llegit, però durant els anys de treball ha
sigut més difícil. I ara que soc jubilada llegeixo molt. És la meva passió. Tal
com vaig comentar un cop que m’ho van preguntar: llegir i ser del Club de
lectura, on participo des del seu origen, és l’alegria de la meva vellesa.
I
per la teva banda, Teresa: què et va semblar la reunió i les deliberacions per
decidir l’obra guanyadora?
TERESA:
A mi em feia una mica de respecte. Una cosa és dir si un llibre t’ha agradat o
no, i l’altra és aprofundir més i donar l’opinió sobre moltes més coses. I
potser també, d’alguna manera, comprovar si coincideixes amb el que pensen els
altres. Però en realitat ha estat molt interessant. Sobretot escoltar el parer
de persones que són més enteses que tu en tots aquests temes. I la veritat:
m’ha agradat.
L’obra
guanyadora va ser Rabassa morta de la
sadurninenca Elena Olesa. La primera vegada, per l’altra banda, que el premi va
a parar a un autor local. La previsió és que la novel·la es publiqui aquesta
propera primavera sota el segell d’Edicions Saldonar, però vosaltres sou unes
de les poques privilegiades que ja l’heu llegida. Per als qui estan esperant la
publicació, podríeu resumir-la en una sola frase?
MONTSERRAT:
Jo diria que és una novel·la didàctica que explica molt bé un dels problemes
cabdals amb què es van trobar els pagesos -bé: els rabassaires, no els
terratinents- a primers del segle passat. El problema de rabassa morta, vull
dir.
TERESA:
El títol ens dona el fil conductor de la novel·la. Està arrelada a la nostra
terra, el Penedès, on hi ha personatges que es fan estimar i d’altres odiar.
Realment,
és una bona síntesi de l’obra, la que heu plantejat. I per acabar, una última
pregunta: tornaríeu a fer de jurat? Repetiríeu aquesta experiència?
TERESA:
La
veritat és que m’ha agradat. Ha sigut una mica com un repte. No sabia
exactament com aniria. I potser sí, potser repetiria, però d’aquí un temps.
MONTSERRAT:
En principi no. Perquè ja soc gran i ja ho he provat. I aquest estiu, en haver
de llegir tots aquests originals, vaig deixar de llegir altres llibres que em feia
il·lusió. Tot i amb això, si convingués molt, tampoc no és allò que ho hagi
jurat com l’Escarlata O’Hara, eh! Però no, no hi tornaria.
Amb
les vostres respostes penso que queda ben palès la feina i responsabilitat que
implica fer de jurat en un concurs literari, i el rigor i seriositat amb què
heu acomplert aquesta tasca. Moltes gràcies Teresa, i moltes gràcies,
Montserrat, per haver col·laborat i fer possible que, un any més, aquest nostre
certamen literari hagi tirat endavant.
(novembre 2019)
