25 de novembre 2019

"De clubaire a jurat literari" entrevista a les membres del Club de Lectura Celler de Lletres que han fet de Jurat enguany al Premi Celler de Lletres


De clubaire a jurat literari: Teresa Amposta i Montserrat Canals
(per Sílvia Romero)

El “5è Concurs de Novel·la Curta Celler de lletres”, que va celebrar la festa del lliurament del premi el passat mes d’octubre, manté com a característica que en la formació del jurat hi participen membres del Club de lectura que dona nom al certamen. En aquesta ocasió les clubaires del Celler de lletres que hi han col·laborat són Teresa Amposta i Montserrat Canals, i avui parlem amb elles per conèixer de primera mà com han viscut aquesta experiència.

Teresa Amposta i Montserrat Canals

Enguany vosaltres dues heu estat en el jurat del premi Celler de lletres com a representants del Club de lectura. Com va anar el vostre fitxatge?   
TERESA: M’ho va proposar la Glòria, de la biblioteca. Primer em feia una mica de “por”, però després vaig pensar que potser no era tan complicat com em semblava en un primer moment. I m’ha agradat fer-ho, com una cosa que no havia provat mai.
MONTSERRAT: També m’ho va proposar la Glòria, i vaig acceptar per la novetat. És una cosa que no havia fet mai i m’ha agradat.

Havíeu participat en alguna altra ocasió com a jurat d’un premi? Encara que no sigui un premi literari.  
MONTSERRAT: Mai. Mai havia participat en cap concurs. Ni de jurat ni de res.
TERESA: Jo tampoc no havia participat mai en cap concurs, ni fent de jurat ni de res. 



TERESA AMPOSTA 
Sadurninenca de naixement, encara hi visc i hi treballo fent de mestra. M’agrada llegir. Sobretot novel·la. També m’agrada fer treballs manuals i viatjar per Catalunya per conèixer-la a través dels seus monuments. Formo part del club de lectura de la Biblioteca des del seu inici.

En la convocatòria d’aquest any es van presentar sis originals i disposàveu de tot l’estiu per llegir i analitzar cadascuna de les obres. Com vau dur a terme aquest treball de lectura i anàlisi?
TERESA: Intentava llegir una estoneta cada dia. Amb les pautes que ens vau donar el dia de la trobada en què vam repartir els originals, em vaig fer un petit resum dels trets que em semblaven més rellevants. Primer ho anotava de forma no tan extensiva en un paper: número de la pàgina, paraules que no coneixia, el tema de què tractava... I després, quan acabava la lectura, ho repassava i escrivia més explícitament el que creia que representava el llibre, i matisava i puntualitzava el que creia més important.
MONTSERRAT: Per començar va ser diferent a la manera que sempre tinc jo de llegir, que ho faig tot seguit i m’apunto, de vegades, si veig alguna frase o alguna paraula que em crida l’atenció... però llegeixo seguit. Amb aquestes obres, com que havíem de fer anotacions i rumiar-les més –si estava escrita en primera persona, en tercera persona; si era d’aquesta època o d’una altra; o si era de por, terror, policíaca...-, apuntava més coses. Quasi que haver de llegir amb una llibreta al costat feia que em costés més de trobar el moment. Havien de ser moments tranquils, que em pogués posar el manuscrit –que no es tan fàcil de manejar com un llibre- sobre una taula. Anava rumiant aquestes dades: si estava escrita en primera o tercera persona, de quina època, com la qualificaria... i si trobava alguna frase que m’agradava la subratllava.

Un cop iniciat el curs va tenir lloc la reunió del jurat per deliberar sobre les diverses obres presentades. Com valoreu aquesta experiència? Es van acomplir les expectatives que esperàveu?
MONTSERRAT: A mi em va agradar, aquesta experiència de ser jurat, la trobada i la votació. Però vaig sentir sobre meu tota la responsabilitat d’haver de puntuar. Perquè és clar: m’hauria agradat tenir dos vots per donar. Però tot i amb això, va ser una experiència maca.

MONTSERRAT CANALS 
Vaig néixer i créixer a Sant Sadurní. Només he canviat de carrer, al llarg dels anys. He estat botiguera des que em vaig casar. Cansaladera, per ser més concrets. Llegir m’ha agradat molt, molt... de sempre. Encara me’n recordo quan guanyava un premi de 25 pessetes que ens donava la Caixa per Sant Jordi per ser tan assídua de la Biblioteca. Parlo de quan tenia deu o dotze anys. Al llarg de la meva vida sempre que he pogut he llegit, però durant els anys de treball ha sigut més difícil. I ara que soc jubilada llegeixo molt. És la meva passió. Tal com vaig comentar un cop que m’ho van preguntar: llegir i ser del Club de lectura, on participo des del seu origen, és l’alegria de la meva vellesa.  

I per la teva banda, Teresa: què et va semblar la reunió i les deliberacions per decidir l’obra guanyadora?
TERESA: A mi em feia una mica de respecte. Una cosa és dir si un llibre t’ha agradat o no, i l’altra és aprofundir més i donar l’opinió sobre moltes més coses. I potser també, d’alguna manera, comprovar si coincideixes amb el que pensen els altres. Però en realitat ha estat molt interessant. Sobretot escoltar el parer de persones que són més enteses que tu en tots aquests temes. I la veritat: m’ha agradat.

L’obra guanyadora va ser Rabassa morta de la sadurninenca Elena Olesa. La primera vegada, per l’altra banda, que el premi va a parar a un autor local. La previsió és que la novel·la es publiqui aquesta propera primavera sota el segell d’Edicions Saldonar, però vosaltres sou unes de les poques privilegiades que ja l’heu llegida. Per als qui estan esperant la publicació, podríeu resumir-la en una sola frase?
MONTSERRAT: Jo diria que és una novel·la didàctica que explica molt bé un dels problemes cabdals amb què es van trobar els pagesos -bé: els rabassaires, no els terratinents- a primers del segle passat. El problema de rabassa morta, vull dir.
TERESA: El títol ens dona el fil conductor de la novel·la. Està arrelada a la nostra terra, el Penedès, on hi ha personatges que es fan estimar i d’altres odiar.

Realment, és una bona síntesi de l’obra, la que heu plantejat. I per acabar, una última pregunta: tornaríeu a fer de jurat? Repetiríeu aquesta experiència?
TERESA: La veritat és que m’ha agradat. Ha sigut una mica com un repte. No sabia exactament com aniria. I potser sí, potser repetiria, però d’aquí un temps.
MONTSERRAT: En principi no. Perquè ja soc gran i ja ho he provat. I aquest estiu, en haver de llegir tots aquests originals, vaig deixar de llegir altres llibres que em feia il·lusió. Tot i amb això, si convingués molt, tampoc no és allò que ho hagi jurat com l’Escarlata O’Hara, eh! Però no, no hi tornaria.

Amb les vostres respostes penso que queda ben palès la feina i responsabilitat que implica fer de jurat en un concurs literari, i el rigor i seriositat amb què heu acomplert aquesta tasca. Moltes gràcies Teresa, i moltes gràcies, Montserrat, per haver col·laborat i fer possible que, un any més, aquest nostre certamen literari hagi tirat endavant.

(novembre 2019)

20 de novembre 2019

Joaquim Molina presenta la seva novel·la "Tast d'estrelles" ambientada a Sant Sadurní d'Anoia





JOAQUIM MOLINA i URQUIZU
Va néixer a Barcelona el 1966 i és llicenciat en Geografia i Història, especialitat en Edat Moderna. Va completar els seus estudis al Regne Unit i Alemanya. Treballa com a traductor i professor d’idiomes a Badalona i com a professor d’Història i Història de l’Art també a Badalona.

Ha escrit tres novel·les, la primera La rosa entre els llops Premi Néstor Lujan de Novel·la històrica el 2014, un relat d’aventures situat a la Corona d’Aragó el segle XIII.        

La segona novel·la, Els Ulls d’Al·là, del 2016, la trama se situa a Mallorca el 1285. També una novel·la històrica d’aventures.

TAST D’ESTRELLES

La novel·la es va movent capítol a capítol entre 1934 i 1982 a Sant Sadurní d'Anoia
És la història de la família Ricou, especialment de la Francisca Ricou “una dona amb prou força i determinació per muntar un imperi del cava”, la matriarca de la família. Però que per muntar aquest imperi no ho té gens fàcil, tal com veurem durant tota la història.
Hi trobarem secrets, desaparicions, xantatges, testaments, violacions, incestos, guerra i traïció
Però també amor, família, sentiment de pertinença a una terra...
Clàssics com les relacions entre les famílies riques i poderoses i les famílies humils però amb orgull.
Clàssics com el triangle amorós entre una noia que ha de triar entre la seguretat i l’amor
Combinació elegant i intel·ligent de fets històrics reals amb vides de ficció.


L'acte va comptar amb la col·laboració de la llibreria Jepi i les caves Fonpinet. 


16 de novembre 2019

Taller familiar “Les cúpules de Leonardo” a càrrec del Museu de Matemàtiques de Catalunya

En el taller de construcció de les cúpules de Leonardo s'aixequen col·lectivament una o més cúpules de 4 a 5 m de diàmetre i aproximadament 1 metre d´altura.
Per a la construcció s'utilitzen exclusivament uns bastons, que s'encavalquen mútuament. No és  necessari cap altre element d'unió, el mateix pes de les peces és suficient per mantenir-ne l'estabilitat.
Es poden aixecar cúpules de diferent estructura geomètrica. És una bon exercici on es posen en pràctica les habilitats espacials i de cooperació ja que la construcció requereix la coordinació de tots els participants.
Un cop la cúpula feta, s'hi pot entrar dins, es pot aixecar, deformar-la o fer-la tremolar.
Aquest taller es realitzarà el dissabte 23 de novembre, a les 11 del matí. 

15 de novembre 2019

Presentació i lectura dels contes del llibre "Contes des de la presó" d'Oriol Junqueras


Al llarg de la seva injusta reclusió a les presons d'Estremera, Lledoners i Soto del Real, Oriol Junqueras no ha deixat d'enviar contes als seus fills, Lluc i Joana. Llegendes, curiositats científiques, experiments, històries i paraules de tendresa que els ha transmès a través de cartes.
La revista Sàpiens va distribuir per Nadal un primer tast dels contes d'Oriol Junqueras, amb el títol "Estimats Lluc i Joana". L'èxit extraordinari de la iniciativa, amb 45.000 exemplars esgotats en poques setmanes, treu a la llum molts relats nous, inèdits fins ara.
En aquest volum es reuneixen, per primer cop, tots els contes d'Oriol Junqueras als seus fills: trenta-set històries bellament il·lustrades per una trentena d'artistes de casa nostra. El resultat és un lliçó de saviesa, dignitat i amor. Un homenatge preciós als fills i a la vida.
La presentació i lectura dels contes serà el divendres 22 de novembre, a dos quarts de set de la tarda. 

14 de novembre 2019

Concerts Santa Cecília


Pel tradicional concert de Santa Cecília, patrona dels músics, els alumnes de l'escola de música es preparen per interpretar el què han practicat durant els primers mesos del curs.
Amb motiu d’aquesta celebració podrem gaudir durant tres dies de petits concerts i actuacions dels alumnes.
  • El dia 20 es faran activitats especials a les classes només obertes a l'alumnat.
  • El dia 21 els alumnes de la Santsa Banda actuaran als porxos de l'Església i els grups de Taller de Corda i Taller de Guitarres faran un petit concert a la Biblioteca de la vila, a les 17:15h
  • El dia 22 com a cloenda dels actes de Santa Cecília actuaran diferents alumnes a la Sala d'Actes de l'Escola de Música, a les 18:00h

13 de novembre 2019

Bibliolab infantil "L'any de la vinya" a càrrec de Barrina Tallers

El taller serà un apropament als infants del que és la vinya, com va canviant al llarg de l'any i algunes de les feines que s'hi desenvolupen. Hauran de reconèixer parts de la vinya i destriar-les entre diferents elements naturals. Finalment faran una creació on hauran de tenir en compte el que han après durant tot el taller; cada infant podrà triar amb quins materials vol treballar i endur-se la creació a casa.



És una activitat per a nens i nenes de 2n a 6è de primària. Sense acompanyants. Cal inscripció prèvia a partir del 5 de novembre al web http://www.santsadurni.cat/activitatsinfantils2

Aquest bibliolab tindà lloc el dimecres 20 de novembre. Començarà a les 17.30 i durarà uns 60 minuts.

12 de novembre 2019

Tertúlia sobre "Àlbum de família" de Renate Dorrestein, Club de Lectura Celler de Lletres



Àlbum de família de Renate Dorrestein
(traducció: Jordi Van Campen Obiols)
















  • Tertúlia de divendres 8 de novembre de 2019 
Àlbum de família ha estat valorada com una novel·la intensa i colpidora on es gaudeix d’un equilibri perfecte de lectura gràcies a la magistral dosificació amb què l’autora, Renate Dorrestein, ens exposa una història dura i tendra, trista i alegre, tràgica i esperançadora. Aquest seria el resum que podríem extreure de la tertúlia del Club de lectura Celler de lletres.

Més enllà d’aquesta esquematització del que ha estat la nostra conversa, ens hem fixat i hem discutit sobre els diversos elements que configuren tota la trama i rerefons de l’obra.

Per començar alguna clubaire ha apuntat la idea que els germans Van Bemmel, en el moment en què s’inicia la novel·la, podrien ser considerats nens no cuidats. Altres clubaires han matisat aquesta sentència tot opinant que hi ha una absència de pares (de la figura dels pares) i que per tant s’ajuden entre ells. Sigui quina sigui l’opinió més genèrica, en el que sí hem coincidit totes és en el dibuix d’una infantesa feliç, on no els cal gaire cosa més que el que ja tenen, i on l’arribada d’un altre germà, una altra germana, en aquest cas, capgira l’equilibri establert.

Ja que he començat parlant de personatges em cal remarcar una altra valoració unànime per part del Celler de lletres: el retrat perfecte de tots ells. Una caracterització psicològica acurada que ve acompanyada d’un estil narratiu àgil i molt ben estructurat, mitjançant el qual, en ocasions, ens ofereix punts de vista diferents d’un mateix fet en funció de quin dels personatges en faci referència. Aquests dos aspectes van íntimament lligats perquè, quan ens trobem en aquesta situació de diferents punts de vista, els entenem tots. Senyal inequívoc d’estar davant de personatges coherents i creïbles.

Amb tot, és evident que el protagonisme recau en Ellen, la tercera dels germans, la que, segons el pare, era el ciment de la família, la que els unia. I recau en ella, entre d’altres coses, perquè la veu narradora li pertany a causa d’aquesta primera persona narrativa que ens parla des d’un present adult (amb les complicacions d’aquesta etapa de la seva vida) i ens evoca el passat familiar amb els pares, els germans, i altres personatges que pul·lulaven per la casa. Una mansió que també té un pes important perquè era llar i lloc de treball dels pares, i funcionava amb una organització ben peculiar, en aparença potser caòtica però a la pràctica, eficaç.

Quant a l’Ellen s’ha comentat, sobretot, el sentiment de culpa que arrossega al llarg de tota la novel·la mentre ens va esbossant, en petites dosis, els seus records en base a les fotografies d’un àlbum de família. Un sentiment de culpa que podríem fer extensible, però per altres motius, a la mare. I encara ocupant-nos de l’Ellen, hem destacat l’estreta relació que mantenia amb el pare, la sensació de desengany i frustració que té en considerar-lo també culpable dels fets tràgics que hauran de viure, la immersió que fa en el passat tot escoltant la veu dels seus germans, i com a poc a poc, i també una mica de forma casual (gràcies a l’aparició de Bas, un personatge de la seva època adolescent), és capaç de superar i tirar endavant amb la seva vida.

Per l’altra banda, però, no puc tancar aquest resum sense fer esment a la malaltia de la depressió, ja que aquesta novel·la ens en parla a bastament. Hi veiem com era tractada abans, el cas que se’n feia, la falta de coneixements per detectar situacions i comportaments que poden arribar a ser contraproduents... I concretant en la novel·la, tal com ha comentat una clubaire, el mal que pot arribar a fer el cervell.

En definitiva, Àlbum de família ha estat considerada una lectura altament recomanable tant per la temàtica com per l’estil narratiu, amb una simbiosi excel·lent entre present i passat; oscil·lacions cronològiques que avancen al costat de la lectura, sense talls formals i sense, per això, crear confusió. I per acabar, remarcar el caràcter rodó de l’epíleg, que hem qualificat de magnífic.




  • L’autora
Renate Dorrestein (1954-2018), escriptora, periodista i feminista neerlandesa, va néixer a Amsterdam al si d’una família catòlica. De pare advocat i mare mestra, quan encara anava a l’escola primària ja va mostrar la seva afició per l’escriptura, però després de graduar-se (1972) va decidir no cursar estudis universitaris. Va ser aleshores quan va començar a treballar com a reportera per a la revista holandesa Panorama, ocupació que la va dur a viatjar arreu del món.

El suïcidi de la seva germana va marcar profundament la seva vida i la seva escriptura. Segons els crítics aquest fet la va dotar d’una gran capacitat per analitzar les dinàmiques personals i el funcionament del sentiment de culpa en l’ésser humà, aspectes que es troben en la seva obra i constitueixen el seu rerefons narratiu.

Va deixar la revista Panorama el 1977 per treballar per a diverses publicacions nacionals. Cal destacar que en aquesta època és quan es dona la segona onada feminista a Holanda, i Renate Dorrestein sacseja la societat amb les seves columnes i articles. El 1986 va ser una de les fundadores de la Anna Bijns Foundation, entitat que atorga un premi biennal per a "la veu femenina en la literatura".

En l’àmbit literari el 1993 va guanyar el Premi Annie Romein per l’interès i l’originalitat de la seva obra; el 1977 va quedar finalista del Publieksprijs, reconeixement que s’atorga als escriptors holandesos de més renom; però va ser Àlbum de família (1998) l’obra que la va situar en el panorama internacional, essent traduïda a quinze idiomes. Malgrat aquesta trajectòria, en l’actualitat en català només podem llegir aquesta novel·la de l’autora (Àlbum de família), i en castellà aquesta mateixa i també La oscuridad que nos separa (2003).



  • L’obra
Situem-nos en la dècada del setanta als Països Baixos. Els Van Bemmel acaben d’incorporar una nova filla a la família, i així tenim el matrimoni –Frits Van Bemmel i Margje de Groot-, i tota la seva prole, comptant ja el nadó nouvingut: Sybille, Kester, Ellen, Carlos, i Ida.

La tercera, Ellen, és qui ens explicarà com són i com es comporten tots aquests personatges, com es van conèixer els seus pares, quins estudis van cursar i quina era la seva professió (documentalista), com funcionava el peculiar organigrama de casa seva, com va canviar tot en néixer la menuda Ida i, sobretot, com van ser els dies previs a la terrible tragèdia que van viure quan encara eren adolescents. Uns fets que van marcar la seva vida i que van estroncar els anys feliços de la seva infantesa.

Tot plegat ens ho mostrarà en base a dos plans narratius corresponents a dos períodes de la seva existència. Per una banda tenim la veu en primera persona, innocent i ingènua, de la mateixa Ellen, que cal situar en aquesta dècada dels anys setanta. I per l’altra banda tenim la mateixa narradora però ubicada vint-i-cinc anys més tard. És a dir: una Ellen ja adulta que evoca el passat just quan es troba embarassada del seu primer fill.

Però Àlbum de família no és una saga familiar gens típica, literàriament parlant. Només cal tenir en compte que la novel·la obeeix a una gran qüestió que es va plantejar l’autora: ¿com continua la vida dels protagonistes de les cròniques de successos quan els seus drames deixen d’ocupar els programes de televisió i les pàgines dels diaris?

El resultat a aquest dilema és Àlbum de família, una recerca del passat a través de les fotografies d’aquest àlbum, per intentar respondre els dubtes, per provar de col·locar totes les peces del trencaclosques, per trobar la veritat i, d’aquesta manera, comprendre el present. És una novel·la que cavalca entre el suspens o misteri i les reflexions i elucubracions de la narradora; una història que dibuixa un grup d’adolescents amb gran tendresa i humor, alhora que els encamina vers una tragèdia de gran magnitud. En definitiva, un relat colpidor que commou el lector sense caure en el sentimentalisme.

Altres dades

·         Renate Dorrestein a la Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/Renate_Dorrestein
·         Web oficial: http://renatedorrestein.nl/

Sílvia Romero




"Sortir a robar cavalls" de Per Petterson des del punt de vista dels membres del club de lectura Segona Fermentació



·         Tertúlia de divendres 8 de novembre de 2019
Sortir a robar cavalls, en una primera ronda de valoracions del Club de lectura Segona fermentació, se’ns presenta com una novel·la que capta l’atenció del lector des de la primera pàgina i que no decep en cap moment. Aquest seria el resum més esquemàtic de la nostra trobada, però a partir d’aquí s’obre la tertúlia, la discussió i l’enriquiment literari que ens ha aportat.

S’ha considerat que, a banda del protagonista, Trond T., i d’altres personatges que tenen un paper important dins la narració, l’altre gran personatge és la natura. En aquest sentit s’ha lloat el domini de les descripcions que ens mostra l’autor, Per Petterson. Unes descripcions detallistes, minucioses, que ens aporten color, sons, olors... però com a punt rellevant el que s’ha considerat és que mantenen sempre una simbiosi perfecta, en el moment en què apareixen, amb les emocions dels personatges. Amb tot, també cal apuntar que un parell de clubaires han valorat, en alguna ocasió puntual, cert excés descriptiu. O millor dit: han trobat en passatges concrets un ús virtuós de l’art de la descripció però sense aportar dades essencials.

I si acabo de comentar que un tema que hem discutit ha estat l’estreta relació entre les emocions i la natura, també cal afegir que aquest aspecte aniria en consonància amb la recepció, per part de les clubaires, d’uns personatges que presenten... fredor. I he col·locat aquest terme “fredor” després d’uns punts suspensius perquè, després de parlar-ne a bastament, el que també hem considerat és que aquesta fredor aparent en realitat és una incapacitat per comunicar les emocions, però tota la narració avança amarada de sentiments.

La novel·la presenta dos plans narratius. En un hi trobem Trond T., el protagonista, en la seva edat adulta (prop dels setanta) i en l’altre el trobem durant un estiu, quan tot just tenia quinze anys. D’aquests dos plans el que ha captivat més ha estat el segon, potser perquè és una etapa crucial per a aquest adolescent, perquè hi ha moviment (físic i emocional), perquè hi trobem la descoberta d’un secret i una decisió, per part del pare, que marcarà per sempre el jove Trond. Amb tot, el pla narratiu situat en l’època adulta del protagonista ha estat altament valorat per la plasmació d’unes reflexions i pensaments, per l’evocació d’uns records i vivències que equilibren i beuen del que se’ns mostra en l’altra història. L’una sense l’altra quedarien òrfenes.

Encara situats en aquesta època on Trond voreja la setantena, s’ha remarcat un tret distintiu del personatge: l’autoestima. La manera de tenir cura d’ell mateix i de l’entorn més immediat, de comportar-se, d’organitzar-se el dia a dia, ens n’ha ofert un retrat interessant.

Hem comentat molts altres aspectes. Com podria ser alguns dels passatges més durs (per exemple quan Jon destrueix el niu), més cinematogràfics (la lluita entre el pare i el veí enfilant-se en els troncs), o més íntims (el ball de pare i fill sota la pluja). Però es fa difícil poder acotar dins aquest resum tots els temes que han anat sorgint al llarg de la tertúlia.

Per anar posant el punt i final, doncs, només remarcar la frase amb què una clubaire ha definit la novel·la, i amb la qual hem estat d’acord: novel·la masculina de sentiments. Perquè, com ja s’ha esmentat, som davant una narració farcida d’emocions no mostrades.


·         L’autor
Novel·lista noruec (Oslo, 1952), abans de convertir-se en escriptor a temps complert va treballar com a llibreter, traductor i crític. Va debutar en el món literari el 1987 amb el recull de relats Aske i munnen, sand i skoa (Cendra a la meva boca, sorra a les meves sabates). Després d’aquest títol publicarà tot un seguit de novel·les que sempre han rebut bones critiques.

Entre la seva obra cal destacar Cap a Sibèria (1996), ambientada en la Segona Guerra Mundial, quan Dinamarca és ocupada per les tropes alemanyes i la protagonista d’aquesta història veu truncada la seva vida. La novel·la va ser nominada al Premi de Literatura del Consell Nòrdic. Més tard, l’any 2000, va publicar I kjølvannet (Dins l’estela), on narra el naufragi i la pèrdua dels seus familiars, una història basada en la seva pròpia experiència i que va ser mereixedora del Brage Prize.

Però és amb la publicació de Sortir a robar cavalls (2003) quan l’escriptura de Per Petterson és reconeguda internacionalment. Aquesta novel·la, que tractarem en el nostre Club de lectura, es va traduir a nombroses llengües i va ser guardonada amb els dos premis literaris principals de Noruega: el Premi de la Crítica i el Premi dels Llibreters al Millor Llibre de l’Any.

Però els premis encara no s’havien d’aturar perquè el 2008 Per Petterson, aquest cop sí, va guanyar el Premi de Literatura del Consell Nòrdic (anteriorment només havia estat nominat) per la novel·la Maleeixo el riu del temps.

Entre les seves influències literàries ell mateix cita Knut Hamsun i Raymond Carver.



·         L’obra  
La història que se’ns mostra en aquesta novel·la s’inicia quan el protagonista, Trond T., un home que es troba vora la setantena, decideix marxar de la ciutat, on vivia fins ara, per instal·lar-se en una caseta a la riba d’un llac a l’extrem oriental del país. Sent la necessitat d’aïllar-se, d’estar sol, i així poder viure envoltat de boscos i muntanyes i estar atent a les veus de la natura. Però l’atzar farà que es creui amb un altre home, un veí d’edat similar a la seva, que provocarà que Trond T. rememori una etapa ben concreta del seu passat i, de retruc, que ens exposi el que ha estat la seva vida.

A partir d’aquest plantejament la narració oscil·larà entre el present, amb Trond T. ja gran i vivint sol a la caseta, i el passat, on trobarem un Trond T. adolescent que viu un estiu increïble també en una caseta envoltada d’arbres, ben a prop d’un riu, i al costat del seu pare. Un estiu, per l’altra banda, que marcarà la seva vida, que significarà un abans i un després perquè, entre d’altres motius, s’assabentarà d’un secret del passat del pare.

Sortir a robar cavalls és una novel·la que ens retrata l’adolescència, la ingenuïtat, l’aprenentatge, i la relació patern-filial. Però també és una narració que pinzella els dubtes de l’home en arribar al final del camí, la valoració que hom fa de la vida viscuda, dels amors i de les pèrdues.

I al costat d’aquestes dues branques temàtiques sempre hi trobem l’altre gran personatge: la natura. Les descripcions dels escenaris i paratges diversos on té lloc la història són profusament detallades i ens desperten tots cinc sentits. Tan aviat podem veure una vasta amalgama de tonalitats com podem escoltar la remor de les branques o el brogit del riu. Però a més es tracta d’un paisatge que reflecteix el mateix tarannà dels homes i dones que l’habiten. O a l’inrevés.

Tal com se’ns indica a la contracoberta: “Un llibre que és un miracle: l’aproximació al secret d’una vida hi és narrada d’una manera desconcertant i alhora diàfana.”

Altres dades
·         Per Petterson a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Per_Petterson
·         Sortir a robar cavalls, recull de premsa a Club editor: https://clubeditor.cat/llibres/sortir-a-robar-cavalls/
·         Recepció International Dublin Literary Award, parlament 1 (anglès): https://youtu.be/vtEETADX69A
·         Recepció International Dublin Literary Award, parlament 2 (anglès): https://youtu.be/kmPDLWqBKf0

Sílvia Romero