Club de lectura CELLER DE LLETRES
El pavelló núm. 6
d’Anton Txékhov
(traducció: Àngels
Llòria)
Tal com era de preveure El
pavelló núm. 6 d’Anton Txékhov ens
ha regalat una sessió del club de lectura de les que ens agraden
tant: plena, rica, amb diversitat d’opinions, amb matisos
constants, amb interrupcions de les diverses exposicions... I tot
plegat perquè aquesta novel·la curta de l’autor rus és, com s’ha
anat comentant al llarg de la tertúlia, una obra breu però densa,
punyent, que et provoca tristor per l’ambient que descriu, i potser
fins i tot impotència, però alhora et duu a plantejar-te, a mesura
que vas llegint, molts interrogants. Provoca en el lector la
necessitat d’anar aturant la lectura i reflexionar.
També és cert que, segons han comentat algunes
clubaires, quan van trobar-se amb el llibre a les mans per llegir-lo
durant aquestes passades festes nadalenques, els va fer una mica de
mandra i recança. Entrar en els envitricolls del pavelló d’un
psiquiàtric, ni que sigui en la ficció, no abellia. Però també és
cert que en iniciar la lectura de seguida s’han vist atrapades per
una prosa que cal elogiar i per una història que, a pesar de tenir
lloc en aquest pavelló esmentat, no tracta, només, de malalts
mentals.
Perquè la novel·la de Txékhov ens exposa, com
han comentat diverses clubaires, una denúncia i una crítica a la
misèria que existia en els hospitals i la manera com eren tractats
els malalts, però també és una escenografia que es podria
extrapolar i mostrar-nos la societat russa de l’època. Cosa que
ens ha dut a considerar que, certament, no és d’estranyar que
tingués lloc la revolució.
Un altre plantejament que hem anat debanant ha
estat el de la crítica als intel·lectuals: aquells que s’amaguen
rere aquesta façana de coneixements i que mantenen un lleu contacte
amb la realitat. I de retruc la crítica a la filosofa estoica i la
seva idea de dominar les passions que pertorben la vida.
Quant als personatges ha cridat l’atenció la
descripció psicològica que se’ns fa de cadascun d’ells,
sobretot dels dos personatges principals, Ragin i Grómov. A més,
aquest apropament al seu caràcter i psicologia l’autor el treballa
oferint-nos dades mínimes però precises, i assentant aquests
aspectes en les converses que mantenen al voltant de temes
filosòfics. Aquest ha estat un dels punts que hem valorat
positivament i als qual feia referència a l’inici: la necessitat
d’aturar la lectura per reflexionar al mateix temps que estan
conversant i discutint els personatges sobre temes com la mort i la
immortalitat, sobre la religió i la filosofia, sobre la cultura i la
intel·ligència, i sobretot al voltant del concepte del dolor. Una
temàtica, aquesta darrera, que el doctor Ragin comprendrà just al
final de la novel·la.
Quant als pacients que hi ha ingressats, i de nou
basant-nos sobretot en el cas de Grómov, hem comentat també la
manera com l’autor ens descriu aquest declivi mental del
personatge, que passa d’una vida econòmicament còmoda a la
penúria de les dificultats econòmiques, i després passa a
sentir-se perseguit contínuament tot acabant patint aquesta obsessió
o mania persecutòria. Avui en dia Grómov no seria un malalt per ser
internat, però en l’època en què està escrita i ubicada la
narració encara no existien molts dels avenços de què ara
disposem.
I al costat de Grómov tenim el cas de Ragin. Ell
viu aïllat de la societat, malgrat formar-ne part i tenir un càrrec
a l’hospital, perquè no se sent còmode amb les persones que
l’envolten i s’amaga, mandrosament, en la intel·lectualitat (amb
l’afegit de ser incapaç d’aplicar en el seu dia a dia tot allò
que aprèn) fins que troba una persona amb qui pot mantenir una
conversa interessant i rica: Grómov. I amb aquesta coneixença
començarà la seva davallada... perquè serà jutjat per aquesta
societat que ell rebutja des de la passivitat.
Entrant en matèria de tipus més estilístic, hem
remarcat l’estructura basada en capítols curts i com la primera
meitat de la narració és una introducció on ens va presentant els
diversos personatges (els malalts del pavelló, Ragin, el seu amic),
les rutines de cadascun d’ells, els espais on es mouen... sense
que, en teoria, passi res. I no serà fins al capítol 9, ja a la
pàgina 55 del llibre amb què hem estat treballant, quan Ragin i
Grómov tenen la seva primera conversa. Amb tot, al llarg de la
primera part, Txékhov no permet que ens avorrim ni ens cansem, sinó
que ens agafa de la mà i amb l’execució d’un punt de vista
narratiu molt proper, que s’adreça al lector i fins i tot
l’interpel·la, provoca que ens interessem per tots els petits
detalls d’aquesta introducció.
En definitiva El
pavelló núm. 6 és, tal com s’ha
apuntat a l’inici, una obra breu però de lectura rica i
interessant alhora que, com s’ha dit, proporciona una tertúlia
apassionant.
Narrador i dramaturg rus (1860-1904), era fill
d’un petit comerciant de queviures que, al seu torn, era fill d’un
serf de la gleva. Per influència del seu germà gran (ell era el
tercer de sis germans) va començar a publicar contes i articles
humorístics i satírics. El 1879 es trasllada a Moscou per ingressar
a la facultat de Medicina, però la seva trajectòria literària no
s’interromp. El 1881 comença a publicar els seus contes en
periòdics. El 1886 publica el volum Contes
de tots colors, que crida l'atenció
del novel·lista Dimitri V.Grigorovič i l’encoratja a continuar.
Opta per abandonar els diversos pseudònims amb
què publicava (Antosa Čekhonte,
Un home sense esplín,
El germà del meu germà),
i la seva fama es difon ben aviat. Temptat pel teatre, escenifica
contes propis i, després d'un primer intent ja ambiciós, Platonov
(1880-81), va escriure el drama Ivanov
(1887), estrenat amb gran èxit. Amb les seves obres cabdals (La
gavina, 1896; L'Oncle
Vània, 1897; Les
tres germanes, 1901; L'hort
dels cirerers, 1903), així com amb
peces breus com L'ós,
1888; El prometatge,
1889; i d’altres, dona un tomb decisiu al teatre europeu, ajudat en
part per les escenificacions de Stanislavskij i Nemirovič-Dančenko.
Publica un nou volum de contes, En
el capvespre (1887), amb el qual guanya
el premi Puškin de l'Acadèmia de Ciències. Coneix i s’enamora de
l'escriptora Lídia Avilov, que era casada, cosa que li representarà
un greu problema sentimental. El 1895 viatja a l'illa de Sakhalin per
dur a terme una investigació sobre la situació dels deportats.
Anys després i amb la salut ja minada per la
tuberculosi viatja per l'estranger i es dedica, filantròpicament, a
la medicina i a la creació d’escoles per a infants camperols.
Durant aquests anys va escriure alguns dels seus millors contes.
Nomenat un dels primers membres de la secció de lletres de
l'Acadèmia Russa de Ciències (1900), va renunciar al càrrec quan
el tsar va vetar el nomenament de Gor'kij. El 1901 es va casar amb
l'actriu Olga L. Knipper, a qui havia conegut el 1892. Va morir el
1904 a causa de la tuberculosi.
El doctor Andrei Iefímitx Ragin és el director
de l’hospital mental on es troba aquest pavelló número 6 a què
fa referència el títol de la novel·la. Quan va prendre possessió
del seu càrrec va provar d’instaurar diversos canvis per
millorar-ne l’organització i els tractaments als malalts, però a
poc a poc va anar abandonant aquestes bones intencions perquè, com
ell mateix es reconeix, no sap manar, ni insistir, ni prohibir, i té
la sensació que enganya els pacients.
Les circumstàncies faran que un dia entri a la
sala d’aquest pavelló número 6, on hi ha cinc pacients. La
descripció acurada amb què Txékhov ens retrata cadascun d’aquests
personatges ens dona una visió ben completa de la casuística per la
qual es troben ingressats, així com el seu caràcter i psicologia.
Però d’entre tots ells en destaca un: Ivan Dmítritx Grómov.
L’autor recrearà a través de diverses pàgines de la novel·la la
biografia de Grómov, ja que serà ell qui provocarà en el doctor
Ragin l’acció revulsiva per la qual modifica, per bé o per mal,
la seva actitud.
Les converses entre Grómov i Ragin al voltant de
temes filosòfics com la mort, la immortalitat, el dolor, la
resignació, la religió, les normes... s’aniran descabdellant en
petites dosis i configuraran l’evolució mental del doctor. Però
aquest es troba envoltat d’altres personatges que no sempre li
seran favorables: Nikita, el guàrdia cruel amb els malalts; Serguei
Serguéitx, el practicant pagat de si mateix; Semion Làzaritx, un
insuls barber; Ievgueni Fiódoritx Khóbotov, jove metge que
ambiciona el càrrec del doctor; i Mikhäil Averiànitx, l’únic
amic de Ragin.
Amb una prosa suau, gairebé narrada a cau
d’orella, Txékhov desenvolupa una història crua, donant gran
valor als petits detalls descriptius (escenaris, gestos,
objectes...), sobre l’ésser humà, la bogeria institucionalitzada,
el poder de l’entorn... Una gran novel·la curta.
Altres dades
Sílvia Romero
