18 de març 2020

Trobada virtual sobre "Tres homes en una barca"


Club de lectura CELLER DE LLETRES
Tres homes en una barca (per no parlar del gos) de Jerome K. Jerome
(traducció: Josep Marco)
  • Tertúlia de divendres 13 de març de 2020
A causa del tancament de la biblioteca com a mesura per evitar l’expansió del Covid-19, el Club de lectura Celler de lletres s’ha celebrat de manera virtual i la nostra trobada s’ha convertit en una xerrada conduïda i pautada mitjançant el nostre grup de Whatsapp. Ha estat una nova experiència i una forma diferent de fer tertúlia al voltant d’una lectura, però si bé és cert que preferim les trobades presencials, també és cert que aquesta sessió virtual ha resultat tan interessant i enriquidora com sempre.


En un inici hem temptejat una primera impressió lectora tot efectuant l’habitual ronda de valoracions. En aquest sentit val a dir que la majoria de clubaires han manifestat que Tres homes en un barca (per no parlar del gos) de Jerome K. Jerome els ha fet somriure i fins i tot riure. Algunes han afegit que, amb tot, aquesta sensació s’ha produït sobretot al començament, però que a mesura que anaven avançant en la lectura aquesta perdia interès. I d’altres han estat més categòriques quant al seu refús: el llibre se’ls ha fet pesat i l’han valorat com un viatge a l’absurd que no els aportava res.

Des d’un bon inici sabíem, perquè així ho vaig comentar en la trobada del mes de febrer, que la programació d’aquest títol era un risc per la dificultat que comporta que el gènere d’humor atrapi de manera transversal els lectors. I la prova és aquest primer tempteig efectuat en la xerrada per whatsapp.


Més enllà d’aquest aspecte hem comentat, una mica per damunt, els quatre personatges importants de la novel·la. Quatre, perquè el gos també n’és un. Però en aquest punt, tant les qui havien gaudit amb la lectura com les qui no s’havien sentit atretes per ella, els han qualificat com els típics anglesos de classe mitjana del segle XIX, que es creuen estar per damunt dels altres. Fins i tot podria dir-se que l’empatia lectora més sincera era cap al gos. I s’ha remarcat que els pensaments de la veu narradora ens mostren la manca de solidaritat de la gent.

Quant al rol de la dona dins aquesta novel·la, tot i que no hi ha cap personatge femení que acabi agafant un paper rellevant, totes hem coincidit a considerar cert tractament masclista, fins al punt que les dones estan per servir els homes. Però alhora també hem intentat pal·liar aquesta sensació tot tenint en compte l’època en què va ser escrit el llibre.

Hem comentat, també, les entradetes que trobem a l’inici de cada capítol. En alguns casos les han valorat com a originals, encertades, i agradaven en especial perquè els preparava per llençar-se a la lectura del contingut del capítol pròpiament dit, alhora que els han recordat els cartellets que apareixien en les pel·lícules mudes de Charlot. Però també ha hagut qui les ha considerat sobreres i ha optat per no llegir-les perquè no li avancessin informació.

La història que s’hi narra és, han considerat les clubaires, una història irrisòria i banal, però una història que queda supeditada a la finalitat cercada en usar l’humor. En aquest sentit el que sí s’ha considerat de manera generalitzada ha estat l’encert de la crítica mitjançant la qual ens denuncia diversos comportaments d’una societat ancorada en el passat i regida per unes normes classistes. Cosa que ens ha dut a comentar el gran tema que comporta tota tertúlia al voltant d’aquesta novel·la: per una banda el poder de l’humor per treballar de manera més incisiva la crítica, i per l’altra banda la possibilitat que la novel·la no només mostri un seguit de facècies, sinó que també pretengui crear una paròdia dels viatges pels rius, tant en voga en el segle XIX.

Quant a les descripcions, detallades i en ocasions extenses, també han estat focus de diversitat d’opinions. Perquè de la mateixa manera que algunes clubaires n’han gaudit perquè els permetia, gairebé, navegar al costat dels personatges perquè podien visualitzar els espais, també ha hagut altres lectores a qui se’ls han fet feixugues, denses en extrem.

Després d’anar comentant tots aquests aspectes exposats fins ara i d’altres que han anat sorgint, hem intentat concretar i delimitar el que cadascuna de nosaltres considerava que era la idea principal que ens transmetia aquesta novel·la, i també aquí les opinions s’han diversificat força. Des de la crítica a una societat egoista que només sap mirar-se el melic, fins a les dificultats de convivència -sense morir en l’intent- en un espai reduït, passant per la idea de la ridiculesa de centrar-nos en el jo.

En resum, un llibre controvertit que ofereix una tertúlia activa i animada. I per l’altra banda una manera diferent de celebrar les nostres sessions del Club de lectura, tot i que preferim les trobades presencials.
  • L’autor
JEROME K. JEROME
Escriptor anglès (1859-1927) va quedar orfe de pares el 1872 i es va veure obligat a abandonar els estudis per mantenir-se. Influenciat per la passió de la seva germana gran pel teatre, el 1877 fa la seva incursió com a actor i després de tres anys viatjant amb la companyia, sense èxit, abandona i intenta guanyar-se la vida com a periodista, mestre d’escola, empaquetador, empleat d’un bufet d’advocats... Fins que el 1885 obté algun petit reconeixement amb un llibre d’humor, On the Stage –and Off, que li obrirà les portes a noves publicacions. Així, el 1886, publica una col·lecció d’assaigs humorístics: Idle Thoughts of an Idle Fellow.

El 1888 es casa amb Georgina Elisabeth Henrietta Stanley Marris (coneguda com Ettie), just nou dies després que ella s’hagi divorciat del seu primer marit, i passen la lluna de mel al Tàmesis, un fet significatiu perquè marcarà la seva futura producció literària i serà l’origen de l’obra més important: Tres homes en una barca. L’estil literari d’aquesta novel·la va influenciar molts humoristes d’Anglaterra i va permetre, a Jerome K. Jerome, dedicar tot el temps a l’escriptura, però ja mai no va aconseguir el mateix èxit.

El 1898, durant una estada a Alemanya, agafa idees per a l’escriptura de Three Men on the Bummel, una seqüela de l’anterior. Però malgrat introduir els mateixos personatges la novel·la no obtindria la mateixa repercussió.

El 1902 publica Paul Kelver, novel·la considerada autobiogràfica, i el 1908 Passing of the Third Floor Back, on apareix un Jerome K. Jerome més ombrívol, cosa que el públic no va acceptar.

Va col·laborar com a conductor d’ambulàncies per a l’Exèrcit Francès durant la I Guerra Mundial, i això, juntament amb la mort de la seva fillastra Elsie, va acabar d’aigualir el seu habitual entusiasme. El 1926 publica la seva autobiografia, My Life and Times, i poc després el poble de Walsall li atorga el títol de Freeman of the Borough. Mor el 1927 a causa d’una hemorràgia cerebral.

  • L’obra
Escrita el 1888 i inspirada en les seves vivències durant el viatge de lluna de mel pel Tàmesis, aquesta novel·la esdevindrà el màxim referent de l’obra de J. K. Jerome. Segons diversos articles apareguts al voltant de Tres homes en una barca el personatge de la seva dona va ser substituït pels seus amics de tota la vida: George Wingrave (George) i Carl Hentschel (Harris). Aquest petit canvi li va permetre crear situacions còmiques i poc sentimentals, però molt relacionades i ben lligades amb la història de tota la regió del Tàmesis.

La popularitat aconseguida amb aquesta edició fins i tot va provocar que el nombre de registres de vaixells d’aquest riu augmentés i es convertís en un atractiu turístic. Només comptant els primers vint anys després de la publicació l’obra va ser adaptada a cinema, televisió, ràdio, teatre i musicals.

La novel·la s’inicia quan tres homes decideixen fer un passeig en barca pel riu Tàmesis amb la companyia d’un gos. La finalitat d’aquest viatge és guarir-se d’unes malalties incurables. Però al llarg del seu periple s’esdevenen un seguit de situacions absurdes, forassenyades, anecdòtiques, facècies del dia a dia... I tot plegat amb una clara crítica a la societat britànica de l’època, acomodada en els seus arrelats costums.

La forma com J. K. Jerome desenvolupa la narració, el seu estil, és el que pren força i protagonisme, perquè ens ho presenta de manera divertida i desenfadada, amb fluïdesa i grans dosis de fi humor, agut i enginyós. Un llibre dels que hom pot catalogar sense cap dubte en el gènere humorístic.

Altres dades

Sílvia Romero




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada