12 de maig 2020

Tertúlia del mes de maig del Club de Lectura Segona Fermentació



Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ
L’abadia de Northanger, de Jane Austen

  • Tertúlia de divendres 8 de maig de 2020
A la trobada d’aquest mes de maig, de nou virtual a causa del confinament, ens enfrontàvem a una de les novel·les de Jane Austen que de manera habitual, i a pesar d’haver estat objecte d’adaptacions cinematogràfiques i/o televisives, no forma part del que es consideren les seves obres selectes. Esmento aquest detall perquè potser el podríem relacionar amb la primera sensació lectora que ha produït L’abadia de Northanger en les clubaires, ja que en una primera ronda d’opinions ens hem trobat amb cert empat tècnic entre el grup que l’ha valorada positivament i, pel contrari, el grup a qui no li ha interessat aquesta lectura.

Si ens basem en l’argument val a dir que la majoria, i sempre parlant en termes generals, han considerat que l’inici de la novel·la avança amb lentitud i això els allunyava del que s’hi explicava. Ens referim a tota la presentació dels personatges amb les seves circumstàncies i situacions, i tot plegat ambientat a la ciutat de Bath, amb els seus balls, passejos, el balneari... I és quan comença a entrar en escena de manera més efectiva el personatge de Henry Tilney, quan la història pren interès. Cosa que ens situa en el moment en què la protagonista, Catherine, viatja amb els seus amics cap a l’abadia de Northanger per passar-hi uns dies.

Ja que esmento el nom de Catherine, val a dir que malgrat ser la protagonista no ha estat l’única que ha centrat el nostre debat a l’hora de tractar els diversos personatges i la seva coherència i implicació en la novel·la. Així, al costat de Catherine, a qui hem considerat una jove innocent i ingènua que evoluciona al llarg de les pàgines del llibre i a qui veurem tenir pensaments propis i criteri personal, tot i que no ho manifestarà en veu alta potser per por a trencar amb el suposat rol de la dona en aquella època, tenim els germans Thorpe i els germans Tilney, sobretot.

Els Thorpe són mesquins. Isabella se’ns mostra com una jove vanitosa, mentidera i manipuladora; un estil de personatge que podem trobar en altres obres de Jane Austen. Però alhora és essencial per marcar l’evolució de Catherine, comentada més amunt. I John se’ns presenta com a jove egocèntric que no escolta i només va a la seva. Per l’altra banda els germans Tilney són generosos i sincers. Així és com l’autora ens pinzella en tot moment Eleanor, i encara ho matisa més quan es tracta de Henry, que a més pren cert aire paternalista vers Catherine i també contribueix en la seva evolució.

Però evidentment més enllà de la història d’amor i desamor que es va descabdellant al llarg del llibre, el que també crida l’atenció són els capítols dedicats, precisament, a l’abadia de Northanger. En aquest sentit a algunes clubaires els ha semblat un llarg passatge banal perquè la veu narradora apunta tot un seguit d’elements de la literatura gòtica més clàssica, que al final no duen enlloc. I a d’altres els ha complagut per la crítica i potser sobretot per la paròdia que dibuixa l’autora vers aquest corrent literari.

En el pla formal, l’estil d’escriptura, amb diàlegs interessants i vius, plens d’ironia i de crítica -en aquest cas cap a la societat que abraça la petita noblesa o classe alta-, i també les descripcions precises, amb un detallisme exquisit, han estat alguns dels aspectes més comentats i valorats al llarg de la tertúlia. Així com l’ús d’un lèxic acurat i ric que embelleix la narració i del qual també n’hem ressaltat la seva modernitat.

Per l’altra banda la recreació dels personatges -i tornem a ells perquè en aquesta novel·la, i en l’obra general de Jane Austen, constitueixen el pal de paller del missatge que l’autora ens vol mostrar, més enllà de la història que ens explica- ha estat aplaudida per tot el grup perquè ens els ofereix amb un tractament i descripció psicològica molt ben treballada, convertint-los en éssers propers, que se’ns fan creïbles.

Potser, tal com s’ha comentat al llarg de la nostra tertúlia, si comparem aquesta novel·la primerenca de Jane Austen amb d’altres posteriors de l’autora, considerarem que, en termes generals, és més fluixa. Potser. Segurament cada lector tindrà la seva opinió, com ha de ser. Però també és cert que es tracta d’una novel·la que mostra molts dels elements que caracteritzaran la seva escriptura, amb el plus afegit d’aquesta crítica irònica vers un corrent literari, la narrativa gòtica, que estava en voga en aquella època.

JANE AUSTEN
  • L’autora
Novel·lista anglesa (1775-1817), el seu pare era pastor protestant a la rectoria d’Steventon, on vivia amb tota la família. Ella era la setena de vuit germans i el pare es va encarregar personalment de la seva educació. El 1801 es traslladen a Bath, però el 1805, amb la mort del cap de família, s’instal·len a Southampton i després a Chawton, localitat on va escriure gran part de la seva obra.

Alguns crítics han establert dues èpoques diferenciades en la seva escriptura. A la primera correspondrien les novel·les Orgull i perjudici (on ens presenta la història de cinc germanes i les seves afliccions amoroses), Seny i sentiment (de nou la història de dues germanes i els seus enamoraments), i L’abadia de Northanger (una paròdia de la novel·la gòtica, de moda en aquells moments). Per altra banda dins de la segona etapa trobaríem títols com Mansfield Park, Emma, i Persuasió, obres que continuen parlant dels embolics romàntics de les dones protagonistes que ens presenta, però potser amb una profunditat que no trobem, encara, en la primera etapa.

Després de la seva mort (va morir jove, als 41 anys) van aparèixer treballs inacabats: Els Watson, Fragments d’una novel·la, Pla per a una novel·la i la seva correspondència privada, que es va publicar sota el títol de Cartes.

Del seu estil narratiu hom ha destacat la ironia amb què descriu l’ambient de les seves històries, que és un mirall de la societat a la qual pertanyia: la burgesia rural del sud d’Anglaterra. Per altra banda sempre se centra més en els personatges i el tractament psicològic de què els dota que no pas en la possible intriga narrativa. Cal assenyalar, també, que moltes de les seves obres han estat adaptades al cinema.

  • L’obra
Publicada pòstumament el 1817, en realitat aquesta novel·la es va començar a forjar molts anys abans, entre 1798-1799, i formaria part de la primera etapa creativa de l’autora. La trama ens presenta un grup de personatges que ja perfilen alguns dels trets característics de la narrativa de Jane Austen, tot i que el to d’aquesta novel·la difereix força del que trobem habitualment en aquesta autora perquè hi ha certes dosis de paròdia al voltant de la novel·la gòtica, tant de moda en aquella època.

Catherine Morland, la jove protagonista, viatja a la població de Bath amb el matrimoni Allen. Allà ocupen el temps fent vida social i assistint a diversos balls, on farà noves amistats. Així coneixerà Isabella Thorpe, de qui es farà amiga, i el seu germà John Thorpe, que la pretendrà. Però també entrarà en contacte amb Eleanor Tilney, de qui també es farà amiga, i del seu germà Henry Tilney, de qui s’enamorarà. A partir d’aquí els embolics de relacions entre els uns i els altres, els equívocs, les paraules no pronunciades... provocaran tot un seguit de situacions de vegades confuses, de vegades iròniques, però que en definitiva aniran conduint els personatges vers un final típicament austinià.

Més enllà d’aquest fil argumental, la novel·la presenta altres temàtiques que cal destacar. Per una banda la relació existent entre el comportament de la protagonista, Catherine Morland, i el dels personatges de ficció dels llibres que ella llegeix, dels quals al final aconseguirà separar-se’n. També aspectes com la lleialtat i l’amor, dues manifestacions molt difícils de mostrar en una època on la dona no podia triar lliurement i tot plegat es decidia en base a les aparences i als diners.

Però potser el que més destaca és el que ja s’ha comentat més amunt: la paròdia, entre crítica i irònica, que desenvolupa Jane Austen amb aquesta obra sobre les novel·les gòtiques, a les quals fa referència en més d’una ocasió. Una referència que li permet anar més enllà i defensar el paper de la literatura en l’educació i la necessitat de separar ficció i realitat.

Altres dades

Sílvia Romero


Cap comentari:

Publica un comentari