14 de maig 2020

Tertúlia del mes de maig del club de lectura Celler de Lletres


Club de lectura CELLER DE LLETRES
Les nits blanques de Fiódor Dostoievski

  • Tertúlia de divendres 8 de maig de 2020
Llegir Dostoievski sempre és un plaer per als sentits i això ha quedat ben palès en aquesta nova trobada virtual del Club de lectura Celler de lletres. D’entrada ens enfrontàvem a una obra poc coneguda, si ho comparem amb les seves grans Crim i càstig o Els germans Karamàzov –per citar-ne només un parell. I a més Les nits blanques forma part del que podríem anomenar la seva etapa de joventut. Però cap d’aquests aspectes han rebaixat el que hom espera de l’autor.

Totes les clubaires han valorat positivament la novel·la, algunes amb més èmfasi que d’altres, però totes han considerat que ens trobem davant d’una peça breu, i alhora intensa, en la qual intervenen només dos personatges, i ells dos, sols, s’encarregaran de fer avançar l’acció sense més ajuda que els seus diàlegs.

Per aquest fet, per aquest recurs competent i reeixit de la forma dialogada –recurs aplaudit per totes les clubaires-, molts dels comentaris que han anat sorgint al llarg de la tertúlia giraven al voltant de Nàstenka i del narrador. Perquè el punt de vista narratiu que l’autor va triar per escriure la novel·la es basa en el narrador-personatge. És ell, el jove de qui no sabem el nom, qui ens explica la història.

Tots dos personatges, hem comentat durant la nostra sessió del club de lectura, són ben diferents i alhora ben iguals, i un primer tret que comparteixen és l’empatia. Tots dos són somiadors, però els somnis de Nàstenka es visualitzen en un marc força pràctic, mentre que el narrador és un somiador pur. Ella es mou en els fets, en les accions; i ell es mou en els sentiments. La història de Nàstenka, quan ens l’explica, és àgil i avança amb ritme; la d’ell a algunes clubaires se’ls ha fet tediosa, un xic avorrida. Tot i que també ens hem plantejat si aquesta sensació de pesadesa tal volta es produeix just per contraposició amb la d’ella. I, també cal dir-ho, hem remarcat que el símil de dissertació que elabora ell en explicar la seva història té un altre tret digne d’elogi: la descripció exquisida de la ciutat i dels seus habitants, aquells que veu, i aquells que intueix rere les finestres. Aquest recurs descriptiu ha resultat captivador per la seva intensitat i perquè ens dibuixa amb claredat la psicologia d’aquest personatge sense nom.

En definitiva: els diàlegs entre tots dos són potents i ens apropen a la casuística de cadascun d’ells.

Més enllà dels personatges també hem remarcat temàtiques com l’amor i el desamor, la il·lusió i l’esperança, però per damunt de tot la solitud. Perquè Nàstenka i el seu jove interlocutor són, per damunt de tot, personatges solitaris. Ara bé, de nou els marca una diferència: ell és solitari per opció pròpia, i ella és solitària per obligació.

Són molts els comentaris que em deixo al calaix perquè no es pot recollir en unes poques línies l’allau d’intervencions que hem compartit. Amb tot, faré una síntesi heterogènia de les diverses opinions sorgides arran de Les nits blanques: és una magnífica mostra d’expressió exquisida dels sentiments; és una obra exquisida tant en la forma com en el contingut; està dotada d’un realisme potent; és senzilla però profunda i apassionada; ens retrata el vessant més tràgic del romanticisme; hi ha un ús sublim i alhora tràgic del romanticisme...

També ha sorgit la idea que potser l’enamorat de qui ella parla des d’un bon principi, aquest personatge que ocupa tota la novel·la a pesar de, pràcticament, no aparèixer al llarg de la narració, sigui una fantasia. És a dir: un intent de Nàstenka de captar l’atenció i l’interès de l’altre i abandonar el seu estat solitari tot aconseguint, potser, promès. I també hem parlat, òbviament, del títol. Aquest referència a les nits blanques, un fenomen que es dona durant el solstici d’estiu, quan les postes de sol arriben més tard, les albes més d’hora, i per tant la foscor mai no és completa.

Però potser la millor manera de tancar aquest resum del que ha estat la nostra tertúlia sobre Les nits blanques és citant les darreres frases de la novel·la: “Déu meu! Un minut sencer de benaurança! Que potser és poc per a tota la vida d’un home?”

FIÓDOR DOSTOIEVSKI

  • L’autor
És un dels escriptors més rellevants de la literatura russa (Moscú, 1821 - Sant Peterburg, 1881). La seva infantesa va estar marcada pel caràcter tirànic del pare, qui, en morir la mare, el va enviar a estudiar a l’Escola d’Enginyers Militars a pesar de la seva clara inclinació per la literatura. Tot i la mala relació que mantenia amb el pare, quan aquest va morir, anys més tard, Fiódor ho va patir fins al punt que quasi va perdre la raó, cosa que va propiciar un canvi radical en la seva forma d’entendre i enfrontar-se al món. Per l’altra banda Fiódor patia atacs epilèptics des dels nou anys, i tot plegat ho va aprofitar per incorporar-ho a la seva obra a través de la recreació dels personatges.

El seu primer èxit com a escriptor, avalat pel públic i la crítica, li arriba amb la publicació de la novel·la epistolar Pobra gent (1849), una esplèndida història d’amor plena de patetisme que anuncia tots els temes de la seva obra posterior. Malauradament les següents publicacions no van assolir el mateix èxit, i això, sumat al fet que el van condemnar a mort a causa de la seva col·laboració amb grups liberals i revolucionaris (execució que va ser revocada uns minuts abans de l’hora en què s’havia de dur a terme), va provocar que els lectors l’oblidessin.

Va recobrar la fama el 1861 amb la publicació de la novel·la Memòries de la Casa Morta, i aquest èxit es va perllongar amb Memòries del subsòl i El jugador. Però el punt àlgid de la seva carrera va tenir lloc amb la publicació de Crim i càstig (1866), la que ha estat considerada com una de les novel·les més influents i internacionals de la literatura russa. Aquesta és l’obra que el va consagrar alhora que li va atorgar un estil propi, sobretot quant a la recreació i estudi de la psicologia humana a través dels personatges.

Amb tot, aquesta època d’esplendor la va viure compaginant-la amb diverses tragèdies familiars (la mort de la seva primera dona, del germà, de la primera filla...). Per tot plegat les obres posteriors, com seria el cas dels títols L’idiota, Dimonis, Diari d’un escriptor, L’adolescent, i Els germans Karamazov, són el resultat d’un final de trajectòria literària amb llums i ombres.


  • L’obra
Dostoievski va escriure Les nits blanques el 1848, quan encara era un jove amb grans ambicions literàries i inquietuds polítiques. Un any després de la publicació de la novel·la l’acusen de conspiració contra el tsar, l’arresten, fan un simulacre d’execució, i acabarà passant quatre anys al presidi d’Omsk. Per tot plegat molts crítics han considerat que el narrador càustic d’una de les seves primeres obres mestres, Apunts del subsòl, és la clara evolució del narrador somiador de la novel·la que comentarem en el nostre Club de lectura.

A Les nits blanques el narrador, com hem indicat més amunt, es defineix com un somiador. Però és un ésser atrapat en aquesta concepció somiosa de la vida i s’ensorra davant la grisor de la quotidianitat. La novel·la té un to marcadament romàntic, i això li atorga cert aire de narració senzilla, mentre que en realitat és una narració que ens regala diverses capes de lectura, algunes de gran complexitat psicològica.

Narrada, doncs, en primera persona, ens exposa la trobada fortuïta de dos joves, un home i una dona, en “una nit meravellosa, d’aquelles que potser només es donen quan som joves.” L’encontre d’aquesta primera nit propiciarà que es trobin fins a un total de quatre nits, al llarg de les quals s’explicaran les seves circumstàncies vivencials i ella, de nom Nàstenka, li demanarà consell.

Ens trobem davant dos caràcters que pinzellen ja els grans personatges que trobarem en la narrativa de Dostoievski: aquells que es mouen entre la innocència o ingenuïtat i la malícia, aquells que cerquen l’amor per tal d’assolir la felicitat, aquells que s’ofeguen davant els envitricolls de la societat.

L’obra ha tingut nombroses adaptacions cinematogràfiques. Les més conegudes potser són la de 1957, de la mà de Luchino Visconti, i la de 1971, de la mà Robert Bresson.

Altres dades

Sílvia Romero

Cap comentari:

Publica un comentari