Sisena trobada Club Lectura Infantil, dimecres 4 de febrer: Llegir és un viatge... per aigües desconegudes

Llegir és un viatge... per aigües desconegudes

 

L’illa dels murmuris de Frances Hardinge
Il·lustracions d’Emily Gravett.

Títol original: Island of Whispers. Traducció de l’anglès de Xavier Pàmies

Editorial Bambú. Barcelona, setembre de 2024

 

El proppassat dimecres, 4 de febrer, els «Investigadors secrets» ens vam reunir, puntualment, a la sala d’actes de la biblioteca. Damunt la taula hi havia exposats cinc dels sis títols de l’autora Frances Hardinge traduïts al català: L’arbre de les mentides (Premi Costa 2015), La cançó del cucut (Premi Llibreter 2019), La veu de les ombres, La llum deles fondàries, El desnuador d’embruixos i L’illa dels murmuris (2024). Hi faltava El bosc dels mil ulls que és una publicació més recent. Tots publicats per Editorial Bambú.

A peu dret i a simple vista, els «Investigadors secrets» van fer les dues primeres observacions: el gruix dels llibres –els 4 primers títols tenen quasi cinc-centes pàgines i els 2 darrers unes cent-vint– i la signatura –la dels 4 primers és JN i la dels dos darrers I3–. Els vam mirar i remirar i vam convenir que casi 500 pàgines, és més una lectura d’estiu, tot i que L’illa dels murmuris és el llibre ideal per a iniciar-se en la narrativa de l’autora i la literatura fantàstica.

 

Un cop asseguts ens vam iniciar l’anàlisi de la lectura a partir de les il·lustracions que ens van fer reflexionar una bona estona. Sobretot quan no reflecteixen fil per randa el que descriu el text. Per exemple, al relat hi surten dos bruixots un Blanc i l’altre Morat, però com que el llibre està imprès a dues tintes, negra i blava, el bruixot Morat és el que va de blau. Aquest aclariment va resoldre més d’una confusió. També vam destacar les ombres suaus, quasi imperceptibles dels morts que acompanyen els vius, com el barquer segueix en Milo arreu i l’anima i l’encoratja a fer la feina ben feta. I encara, en algun dibuix, ens va sembla veure lletres d’un alfabet secret que encriptaven missatges, a part dels que escriuen els difunts.

Enllestides les il·lustracions, vam investigar el text, vam iniciar la lectura en veu alta dels primers paràgrafs de la novel·la i, ipso facto, l’ànim dels «Investigadors secrets» va decaure, l’entusiasme d’altres vegades es va esvair com la boira de l’illa. Comentaris com: “el llenguatge poètic ha dificultat la lectura”, “hi ha massa paraules antigues”, “el vocabulari és complicat i com antic”...

Va quedar clar que set capítols no van fluir i que, tot i ser una novel·la d’aventures d’estructura clàssica amb evidents reminiscències dels contes de fades, als nostres joves lectors no els va atrapar.

La tarda va acabar molt animada, la propera lectura l’han escollida ells i llegirem: Ronia. La filla del bandoler d’Astrid Lindgren i Il·lustrada per Katsuya Kondo.