Entrevista a Elena Olesa Muñoz, autora de la novel·la Rabassa morta

Entrevista a Elena Olesa Muñoz, autora de la novel·la Rabassa morta

—obra guanyadora del “5è Premi de Novel·la Curta Celler de lletres 2019”—

(per Sílvia Romero i Olea)

  

Fa tot just un parell de mesos, l’octubre passat, es va lliurar el “5è Premi de Novel·la Curta Celler de lletres 2019” a la Biblioteca Municipal Ramon Bosch de Noya, una celebració que va omplir la Sala d’actes de gom a gom. Durant la vetllada, a la qual van assistir els membres del jurat de la present convocatòria i que va comptar amb la presència de l’Alcalde de Sant Sadurní d’Anoia, Josep Maria Ribas, es van llegir diversos fragments de l’obra guanyadora. En obrir-se la plica es va donar a conèixer quina havia estat la novel·la premiada: Rabassa morta, d’Elena Olesa Muñoz. Novel·la que publicarà l’editorial Saldonar la primavera de 2020.

—Primer de tot voldria reiterar-te l’enhorabona per haver estat la guanyadora del concurs. I el que m’agradaria que ens expliquessis és com vas conèixer l’existència d’aquest premi literari i què et va dur a presentar-t’hi.  

ELENA OLESA: Abans de respondre pròpiament la pregunta, voldria comentar que em sento molt honrada d’haver guanyat aquest premi. A més jugant a casa, que això sempre sembla més difícil. Bé, el concurs el coneixia per ser de Sant Sadurní i per la meva mare, la Priscila, que és clubaire del Celler de lletres. I tot va venir com una juguesca. La meva mare i la meva germana em van proposar d’escriure alguna narració, perquè diuen que escric molt bé, i jo tenia una idea que em voltava pel cap i vaig acceptar el repte.

—És veritat: tu ets de Sant Sadurní. I cal dir que és el primer cop, des que convoquem el concurs, que  l’obra guanyadora pertany a un escriptor –escriptora en aquest cas– de la població. Com ha estat el teu dia a dia posterior al lliurament del premi? Ha canviat alguna cosa?  

E.O.: La veritat és que sí que ha estat molt divertit perquè no m’esperava que tanta gent em felicités. I felicités la meva mare, de retruc. Ella n’està molt, d’orgullosa. Però bé, al final és un poble petit i tots ens coneixem; i a tothom, el que més li sorprèn és que ningú coneixia la meva faceta d’escriptora. Però és que no la coneixia ni jo mateixa perquè és la primera vegada que he escrit alguna cosa. 

—Segur que sí. Tornant al concurs, una característica de la convocatòria és que la novel·la, que pot ser de qualsevol dels gèneres existents en literatura, ha de mantenir una estreta relació amb la temàtica vitivinícola. Aquest és el nostre cavall de batalla. Potser la teva pertinença a la població t’ha facilitat aquest aspecte clau de les bases de la convocatòria. És així? O t’ha fet falta un procés previ de documentació? 

E.O.: Crec que per a mi aquest “handicap” ha sigut tot el contrari. Sempre diuen que els escriptors han d’escriure sobre el que coneixen, sobretot si són escriptors novells. I jo el que més conec justament és el món del vi i del cava. A part de ser de Sant Sadurní porto vint anys dedicant-me a aquest sector, treballant en diferents cellers. I com que soc una ment curiosa he fet molts cursos, formant-me. Evidentment sí que he hagut de fer una mica de cerca perquè la novel·la té cert context històric, però realment m’ha resultat molt fàcil contextualitzar-ho en el món dels vins perquè, al final, és la meva passió.

—La teva novel·la es titula Rabassa morta. Fes-nos cinc cèntims del significat d’aquesta expressió.

E.O.: La rabassa morta era un antic contracte d’arrendament de les vinyes, que tenia una vigència igual a la vida de la vinya que es plantava. És a dir, que mentre hi hagués com a mínim un terç de la vinya original activa, el contracte era vigent. Això vol dir que eren contractes molt llargs. Una mica el que passa avui en dia amb els contractes de renda antiga, per fer-nos una idea. I a més havia tècniques agrícoles que permetien allargar la vida dels ceps; allargant, per tant, la vigència del contracte. Això va ser un motiu de conflictes entre els propietaris i els pagesos, a qui s’anomenava rabassaires. Aquest problema la fil·loxera, malauradament, el va solucionar ràpid perquè amb l’eliminació de la vinya es van eliminar els contractes que hi havia fins aquell moment. Això va deixar els pagesos en una posició d’indefensió. Va donar molta força als propietaris, com sempre que hi ha una crisi, que són els que guanyen. Sempre reben els febles.

—Realment és un tema ben lligat al món vitivinícola. I ja que ara coneixem què és el contracte de “rabassa morta”, ens podries resumir en unes poques frases l’argument de la teva novel·la?  

E.O.: El que jo volia transmetre amb Rabassa morta és una mica la història més important de Sant Sadurní, la seva època més important, que és la de la fil·loxera, que va suposar una gran tragèdia per la pèrdua de la vinyes però també una gran victòria perquè va ser el naixement del cava. El que passa és que quan celebrem la Festa de la Fil·loxera a Sant Sadurní jo penso que moltes vegades ens oblidem que no tot van ser flors i violes. És veritat que els Set Savis van fer molt i els hem de tenir en compte, però el triomf final no va ser tan bonic per als pagesos, que de fet apareixen al principi de la festa però no al final perquè per a ells va ser molt dur. I suposo que apareixerien en pla manifestació, com han fet aquest estiu. Lligat amb aquest raonament el que mostra la novel·la és aquest conflicte real d’aquella època, entre els propietaris i els rabassaires, vist a través de dues famílies. Però jugant una mica –a mi m’agrada jugar una mica amb la idea del karma- i plantejant que les coses no són com un les espera, sinó que de vegades rebem el que mereixem.

—Tal com ja hem comentat abans, aquesta serà la teva primera novel·la publicada. El que no sabem és si n’hi havia d’altres al calaix, o bé si el fet de guanyar el “Premi de Novel·la curta Celler de lletres” t’ha animat a tirar endavant nous projectes literaris. Això és un secret, o ens ho podries comentar?  

E.O.: La veritat és que no hi havia res, escrit abans, perquè mai m’havia passat pel cap fer d’escriptora, encara que fos aficionada. Sempre m’ha fet una mica de mandra això de posar negre sobre blanc. De fet quan anava a escola el que més odiava era que em posessin de deures fer redaccions. Però en el cas del concurs, sí que és veritat que era una història que em ballava molt pel cap i que tenia moltes ganes d’explicar, i que tot i que em va costar arrencar –en el sentit de seure i dir “vinga, comença a escriure”-, després tot ha anat molt rodat, com si els personatges m’expliquessin la història. Em sorprenia a mi mateixa caminant pel carrer i meditant el que els passava o els podria passar, com si la història m’anés apareixent. Ha estat molt divertit. La veritat és que m’ho he passat molt bé. Així que no descarto que si les muses tornen a ser generoses pugui haver una segona novel·la. Publicada o no.

—Esperarem a saber què fan les muses, doncs. I per acabar, Elena, tu que t’has presentat a aquest premi i que l’has guanyat, recomanaries a altres escriptors o escriptores que participessin en les noves convocatòries del certamen?

E.O.: Per descomptat. Crec que és una gran oportunitat i que paga la pena aprofitar aquest tipus de concursos perquè crec que no és tan fàcil aconseguir donar visibilitat a les obres. I fins i tot no només animaria als novel·listes amateurs o professionals, sinó a tots aquells lletraferits com jo, que no gosem llençar-nos a la piscina i... mai no se sap. De vegades la flauta sona i és una satisfacció.

Moltes gràcies per dedicar-nos el teu temps, Elena. Ara ja només ens queda esperar el dia de la presentació del llibre, aquesta propera primavera, per poder llegir la novel·la.  

**