16 de febrer 2021

"El fill de l'acordionista" de Bernardo Atxaga, la novel·la comentada al club de lectura Celler de Lletres del mes de febrer

 

Club de lectura CELLER DE LLETRES

El fill de l’acordionista de Bernardo Atxaga

(traducció: Pau Joan Hernàndez)

   Tertúlia de divendres 12 de febrer de 2021

El setembre de 2018 en el Club de lectura Celler de lletres vam comentar Patria, de Fernando Aramburu, i ja en aquell moment, com a conductora, em vaig plantejar que seria interessant programar, per a més endavant, una novel·la que també es mou al voltant del conflicte armat a Euskadi, El fill de l’acordionista de Bernardo Atxaga, amb la idea d’apreciar dues visions diferents d’aquest plantejament temàtic.

La intenció no era establir una comparativa entre ambdues obres, sinó poder valorar, precisament, la importància de la veu narradora i del punt de vista adoptat en el moment de la creació literària, ja que aquests aspectes són els que marquen el to de la novel·la.

La trobada l’hem hagut de celebrar de nou per videoconferència i les clubaires que s’han pogut connectar han compartit la seva valoració lectora en una primera ronda d’opinions. Una primera ronda que ha estat plenament positiva en la seva majoria. Com a molt, si s’ha remarcat algun aspecte concret que no ha satisfet al cent per cent, aquest seria, per part d’un parell de membres del club, les descripcions detallades que ens ofereix l’autor.

Referent a aquestes descripcions alguna veu ha comentat que en algun passatge li han resultat sobreres o gratuïtes. Però, com sol passar en aquests casos, allò que a unes lectores no ha complagut, a d’altres els ha entusiasmat. Just per aquest motiu i a pesar de les dificultats amb què ens anem trobant en l’actualitat, ens continuem reunint, mes rere mes, per celebrar el nostre club de lectura: la riquesa de compartir i debatre és un bé escàs que cal preservar.

Hem considerat que, malgrat focalitzar l’acció en el seguiment de la vida de David, que és el fill de l’acordionista que dona títol a l’obra (una designació, però, que a ell li pesa), es tracta d’una novel·la coral perquè ens mostra el dibuix de la societat basca en uns anys molt complicats (des dels cinquanta fins als setanta del segle passat). Un retrat que, alhora, explica el franquisme vist des de la perspectiva dels fills d’aquells que van lluitar a la guerra del 36: els hereus d’una situació en la qual es van implicant i que, com ha comentat una clubaire, uns ho fan amb ple coneixement i d’altres s’hi troben immersos.

A parer de les clubaires també ha estat interessant el reflex de la vida rural que el protagonista estima i per la qual se sent atret des de menut: és una de les seves primeres mostres d’amor per la terra. Un estil de vida que li aporta el contacte amb els anomenats “pagesos feliços”, persones tan diferents a les del seu cercle habitual i proper i que, alhora, l’omplen més. És ja de ben jove quan comença a adonar-se de les diferències lèxiques entre un i altre grup, la utilització d’un vocabulari distint en un o altre sector. I aquest serà l’inici del seu amor per la llengua. Un aspecte, per l’altra banda, que més endavant, quan viu al ranxo de Califòrnia, intenta traslladar a les seves filles tot enterrant paraules en èuscar en les caixetes de llumins. Per preservar la memòria.

I és que la memòria és un altre dels grans temes que trobem a la novel·la i que hem comentat en diverses ocasions al llarg de la tertúlia. Perquè David, en veure que el món que ell coneix és a punt de desaparèixer, escriu el seu Memorial, una narració que recull les seves vivències i que el seu amic Joseba convertirà en novel·la. Aquest joc de metaliteratura, aquest recurs dels palimpsest, ha estat considerat com un gran valor narratiu perquè ens permet apropar-nos a la vida de David des de dues perspectives, tot disposant, en ocasions, de la versió recordada i de la versió ficcionada.

Tot parlant, també, de l’estructura narrativa amb què l’autor ens presenta la història de la novel·la, aquesta alternança sovintejada entre passat i present, aquest joc continu de l’ús del flashback, també ha estat valorat positivament. De fet una clubaire ha comentat que gràcies a ell la lectura va obrint moltes i diverses expectatives.

Més enllà d’aquesta alternança entre passat i present s’ha remarcat l’estil d’escriptura sense la divisió en capítols “clàssics”. I també s’ha considerat que hi ha un punt d’inflexió, un moment en què es produeix un canvi que, majoritàriament, ha estat considerat una mica brusc: quan tot d’una trobem David ja immers en la lluita activa al costat, entre d’altres, de Joseba. En aquest sentit també hem ressaltat que és just en aquest moment quan David comença a compartir el protagonisme amb el seu amic Joseba. O si ho preferiu, quan Joseba inicia el seu paper com a amic de l’ànima de David, un rol que, de fet, ja havia estat insinuat en base a les llistes de “persones estimades” que elabora David quan és nen o adolescent.

També hem assenyalat l’ús d’una simbologia que ens permet ubicar-nos en una època ben concreta només amb l’esment d’un objecte precís, com seria el cas, per citar un exemple, de l’antiga llibreta escolar “goril·la”. I al costat d’aquest aspecte, d’altres que ben sovint prenen força o protagonisme: la història de “l’americano”, l’existència de l’amagatall, la capacitat d’entendre amb els segons ulls, els silencis, l’amistat incondicional, l’amor, la família, fins i tot el sentiment de culpa... Tot plegat va configurant aquest entramat que es mou al voltant de la vida de David però que, alhora, exposa altres existències ben riques i interessants.

I per anar acabant comentar que frases com “mai no va ser més a prop del paradís que quan va viure en aquest ranxo”, “la vida és el més gran, qui la perdi ho ha perdut tot”, són algunes de les que hem llegit en veu alta per remarcar la bellesa i el missatge que aconsegueix transmetre l’autor. Per tant, i en resum, El fill de l’acordionista de Bernardo Atxaga és una novel·la ben recomanable per programar en clubs de lectura.

       L’autor

Bernardo Atxaga és el pseudònim de l’escriptor basc José Irazu Garmendia (1951). Llicenciat en Econòmiques per la Universitat de Bilbao, és membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Basca i, sobretot, un apassionat de la literatura que ha demostrat, amb les seves obres, que es pot ser universal escrivint en eusquera.

De fet és l’escriptor en llengua basca més traduït i premiat de tots els temps, i entre els diversos reconeixements obtinguts podem ressaltar: el Premi Euskadi (1989, 1997, 1999), el Premi Nacional de Narrativa (1989), el Premi Milepages (1991), el Premi Tres Coronas de los Pirineos Atlánticos (1995), el Premi Eusko Ikaskuntza (2002), el Premi Cesare Pavese de Poesia (2003), o el Premi de la Crítica Española (1978, 1985, 1988, 1993, 2003).

La seva entrada a la literatura va tenir lloc el 1972, amb un text en una antologia d’escriptors bascos. Quatre anys més tard publicaria el seu primer relat, Ziutateak (Sobre la ciutat), i un parell d’anys després la seva primera antologia poètica,  Etiopia (Etiòpia).

En novel·la podem destacar: L’home sol (1993), on un grup terrorista que acaba de cometre diversos atemptats al País Basc busca refugi en un hotel als afores de Barcelona; Aquells cels (1995), centrada en l’experiència d'una dona basca que acaba de sortir de la Presó Model de Barcelona; El fill de l'acordionista (2003), novel·la que tractarem en el nostre club de lectura; i Set cases a França (2009), novel·la que fuig de la crònica melangiosa o de la denúncia vehement i busca, a través de l’humor i l'aventura, la metàfora que parli del costat sinistre del nostre món.

També ha escrit teatre, literatura juvenil, i narrativa curta. En aquest darrer gènere cal ressaltar Obabakoak (1988), un conjunt de relats situats majoritàriament a Obaba, una petita localitat basca completament inventada i on la fantasia i la realitat es confonen.

 

       L’obra

La novel·la s’inicia quan Joseba, un dels personatges principals, recorda una anècdota de setembre de 1957, quan encara era un nen: va fer que David –amic, company de classe, i l’altre personatge principal–, toqués l’acordió a l’escola del poble (País Basc). Perquè David era aquest “fill de l’acordionista” que s’esmenta en el títol. Però en el moment de fer aquesta evocació ens trobem en el mes de setembre de 1999. Han passat quaranta-dos anys i Joseba és a Califòrnia, al ranxo del seu amic David, perquè aquest acaba de morir. A partir d’aquest passatge començaran a succeir-se tot un seguit d’informacions, històries i nous personatges que consolidaran la narració del que ha estat la vida de David.

Hi trobem la infantesa, amb una sincera predilecció per apropar-se al món rural; la joventut, amb els dubtes i les descobertes sobre tot el que va passar al poble durant la guerra i, més endavant, amb un clar compromís polític i activista. La maduresa, ja a Califòrnia i al costat de la seva parella, Mary Ann, amb qui construeix la seva família.

Però David mor massa jove i deixa unes memòries escrites: Memorial. Les que el seu amic Joseba, excompany de lluita, llegeix i converteix en novel·la. Per tant cal remarcar, en aquest sentit, que El fill de l’acordionista el que planteja és un joc metaliterari perquè podríem considerar que ens mostra un palimpsest, és a dir, un text escrit al damunt d'un altre. I Joseba tractarà el Memorial amb tacte i respecte perquè va ser escrit, originàriament, per una persona estimada. D’aquesta manera el lèxic tindrà una enorme importància en la novel·la, pel que acabo de comentar, però també per l’homenatge que David ret en tot moment a la "vella llengua" (l'èuscar).

L’amor a la terra i a la llengua serà un dels temes que apareixen al llarg de la lectura, com també ho serà la memòria històrica, l’enyorança, l’amistat, l’amor, la família, la mort... I tot plegat amb una estructura narrativa que es mou en un continu joc de flashback i que ens presenta els fets en base a petites peces d’un trencaclosques que anem confegint a mesura que llegim.

 

Altres dades

       Web oficial de Bernardo Atxaga: https://www.atxaga.eus/es

       Bernardo Atxaga a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Bernardo_Atxaga

       Sobre l’adaptació cinematogràfica de la novel·la, a la Viquipèdia: https://es.wikipedia.org/wiki/El_hijo_del_acordeonista_(pel%C3%ADcula)

       Sobre El fill de l’acordionista al suplement Cultura, El País: https://elpais.com/diario/2004/06/06/cultura/1086472804_850215.html

       El fill de l’acordionista (novel·la) al Catàleg Aladí: http://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=t&searcharg=fill+de+l%27acordionista&searchscope=171&submit=Cercar

       L’adaptació cinematogràfica al Catàleg Aladí: http://aladi.diba.cat/search~S171*cat/?searchtype=t&searcharg=hijo+del+acordeonista&searchscope=175&sortdropdown=-&SORT=D&extended=0&SUBMIT=Cerca&searchlimits=&searchorigarg=tfill+de+l%27acordionista



Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.weebly.com

Cap comentari:

Publica un comentari