15 de febrer 2021

"El Gattopardo" al club de lectura Segona Fermentació de la Biblioteca

 Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ   

El Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa 

(traducció: Pau Vidal)

Tertúlia de divendres 12 de febrer de 2021

Ben sovint fins i tot els lectors més voraços s’adonen, tot d’una, que hi ha obres clàssiques universals, o creacions de factura contemporània, de les quals en coneixen l’argument, els personatges i moltes altres dades, però que en realitat no s’han llegit. Això es pot deure a múltiples raons, des d’adaptacions cinematogràfiques de gran qualitat que propicien la difusió de l’obra, fins a la repercussió mediàtica de títols més recents. I aquest és un dels espais que els clubs de lectura de les biblioteques poden omplir.

Faig aquesta introducció perquè la sessió de club d’aquest mes de febrer del Segona fermentació ha girat al voltant de la novel·la El Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Una obra que, com he comentat més amunt, compta amb la seva homònima en el cinema i es tracta d’una pel·lícula a bastament coneguda.

tertúlia virtual del club de lectura

Però referint-me ara, de manera exclusiva, a la nostra trobada, cal iniciar aquest breu resum remarcant que en general la lectura ha estat valorada positivament. Amb tot, i anant més enllà d’aquesta primera aproximació, cal assenyalar també que la primera ronda d’opinions ha expressat des de la consideració de la novel·la com una obra perfecta en la seva totalitat, fins a l’apreciació de la pel·lícula com una superació d’allò narrat, passant per altres remarques sobre, per exemple, la gratuïtat del darrer capítol. Un capítol, també cal esmentar-ho, que històricament, en algunes edicions, no apareixia. Un fet motivat, òbviament, per la publicació pòstuma de la novel·la.

Després d’aquest primer tempteig de les sensacions lectores hem valorat altres diversos aspectes. Un d’ells la possible catalogació de l’obra dins el gènere històric, una opció que hem desestimat perquè més aviat considerem que es tracta d’una narració de personatge, sobretot centrada en la figura del príncep Fabrizio, tot i que abraça un ampli ventall d’individus tant de la família Salina com de la societat de l’època; i també considerem que més que novel·la històrica la veu narradora ocupa un rol de cronista.

La qüestió de la societat de l’època ens ha dut a discutir al voltant del canvi social que mostra la novel·la, on l’aristocràcia perd la seva hegemonia total davant el creixement d’una classe que s’anirà imposant: la burgesia. I dins d’aquesta dualitat hem coincidit a considerar que Tancredi Falconeri és qui actua com a enllaç entre tots dos grups (tal com el mateix don Calogero Sedara comentarà en un passatge de la novel·la).

Tot plegat ens ha dut a parlar dels personatges. És evident que el príncep Fabrizio és qui pren un relleu més marcat dins l’elenc d’aquests personatges. De fet en ell recau pràcticament sempre la focalització de l’avanç narratiu i són els seus pensaments i les seves reflexions les que ens arriben amb més força; de la mateixa manera que és la seva vida el que llegim en les pàgines de la novel·la, a més del fons històric que s’hi retrata. Però després d’aquesta figura essencial la mirada de les clubaires també s’ha dirigit cap a altres personatges.

Com he indicat més amunt, Tancredi Falconeri ha estat considerat l’enllaç entre els dos mons d’aquesta societat, i per tant l’altre personatge al voltant del qual hem comentat aspectes diversos del seu caràcter ha estat Calogero Sedara, amb la seva ànsia d’ascendir, amb la seva intel·ligència a l’hora d’actuar en cada moment i en cada situació per sortir-ne vencedor, malgrat no dominar i desconèixer, en ocasions, les regles del joc.

També hem ressaltat el pare Pirrone, sempre fidel al príncep i constituint-se, així, en l’acompanyant perfecte, ideal, alhora que en el capítol on ell és el protagonista (la cinquena part, quan viatja a San Cono, el seu poble natal), ens mostra de manera fefaent la seva astúcia. Un altre servent ideal és l’organista i company de cacera del príncep: Ciccio Tumeo. També ell mostra en diverses ocasions la seva lleialtat a Fabrizio (o potser caldria denominar-ho vassallatge), i alhora aporta a la història una pinzellada del que és l’ambient més camperol, un grup social que no pertany ni a l’aristocràcia ni a la burgesia, i Tumeo ho fa amb una actitud que hem qualificat de “poesia natural rural”.

Quant a personatges femenins, malgrat que els hem anat esmentant tots, potser els que cal remarcar de manera especial seria Maria Stella, la dona del príncep, un personatge que queda esborrat davant l’autoritat de Fabrizio; Concetta, una de les filles de la família Salina, la que pren més protagonisme perquè se’ns presenta enamorada de Tancredi però es veurà apartada d’aquest amb l’aparició en escena d’Angelica Sedara, qui seguint l’estela del pare també cerca la millora social tot entrant a formar part d’aquesta classe en declivi que és l’aristocràcia.

Tot plegat és un breu apunt, i me’n deixo molts en el tinter, dels diversos temes comentats al llarg de la tertúlia, de nou en format virtual per les restriccions a causa de la pandèmia. I alhora és una constatació que la novel·la El Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, és una obra que cal llegir.

Giuseppe Tomasi di Lampedusa

L’autor

Escriptor sicilià en llengua italiana (1896-1957), va ser l’onzè príncep de Lampedusa. Quan ell tenia tot just un any va morir la seva germana Stefania, i Giuseppe Tomasi va créixer molt lligat i influït per la mare, i també sota l’influx fred i distant del pare. Va estudiar al seu palau de Palerm (una mestra, la mare i l’àvia van ser les seves educadores), i ja de jove es va inscriure a la facultat de Dret, a Roma, tot i que no va acabar els estudis.

Va ser cridat a l’exèrcit i va participar en la batalla de Caporetto de 1917, on el van capturar les forces austrohongareses. Però va aconseguir fugir i tornar a peu cap a Itàlia. Un cop llicenciat, amb grau de tinent, es va instal·lar de nou a Sicília i va alternar la passió pels viatges amb el repòs al palau. Va ser en aquesta època quan va reprendre l’estudi de llengües estrangeres i quan, sembla ser, va començar a idear la seva futura i única novel·la, El Gattopardo.

Es va casar amb Alexandra Wolf von Stomersee (anomenada familiarment Licy), alemanya bàltica de família noble i estudiant de psicoanàlisi, que no va aconseguir en cap moment mantenir bona relació amb la mare de Giuseppe Tomasi (motiu pel qual se’n va tornar a Letònia). En morir el pare de l’escriptor el 1934, ell va heretar-ne el títol principal, i en morir la mare el 1946, la parella va tornar a instal·lar-se a Palerm.

A partir de 1953 va començar a freqüentar un grup de joves intel·lectuals, a més de residir ben sovint a casa del seu cosí, el poeta Lucio Piccolo.

Però el 1957 li van diagnosticar un tumor al pulmó i el juliol d’aquell mateix any va morir. Curiosament, Giuseppe Tomasi va morir lluny de casa seva, com ho fa el protagonista de la novel·la El Gattopardo. I una altra coincidència és que va ser inhumat al mateix cementiri que el seu personatge de ficció. Cal dir que la novel·la va ser rebutjada per un parell d’editorials, cosa que va provocar amargor en els seus darrers dies, i que la publicació es va fer pòstumament.

L’obra

Publicada pòstumament (1958) després d’haver estat rebutjada per altres editorials, i guanyadora del premi Strega l’any següent a la seva publicació, El Gattopardo és l’única novel·la escrita per Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

L’argument ens mostra, per una banda, la vida del seu protagonista, el príncep Fabrizio Salina, i de retruc les vides de la seva família. Coneixerem la seva descendència i, sobretot, la fascinació que sent Don Fabrizio pel seu nebot Tancredi, en qui de vegades s’emmiralla tot recordant la seva joventut. També coneixerem els seus servents i homes de confiança: el pare Pirrone, l’organista i company de cacera Ciccio Tumeo, l’administrador Onofrio Rotolo...

I per l’altra banda se’ns mostren els canvis socials, polítics i econòmics que tenen lloc, bàsicament, a la Itàlia de la segona meitat del segle XIX. Així, el primer capítol de la novel·la ens situarà al maig de 1860, quan s’anuncia el desembarcament dels piemontesos comandats per Garibaldi, i tancarem el llibre el juliol de 1883 (amb l’afegitó d’un darrer capítol, potser a tall d’Epíleg, datat el maig de 1910).

Aquestes dues línies temàtiques aniran avançant en paral·lel perquè l’una influencia l’altra, ja que la Sicília que se’ns dibuixa és la d’un espai que es troba de ple en la transició entre un ordre antic i un ordre nou, cosa que remou els fonaments de l’aristocràcia a què pertany el príncep Fabrizio Salina.

El 1963 Luchino Visconti va realitzar una aclamada adaptació cinematogràfica de la novel·la, amb actors com Burt Lancaster, Alain Delon i Claudia Cardinale dins el seu elenc.

Altres dades

       Giuseppe Tomasi di Lampedusa a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Giuseppe_Tomasi_di_Lampedusa

       El Gattopardo a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Gattopardo

       Crítica sobre l’adaptació cinematogràfica: https://www.elcineenlasombra.com/el-gatopardo-critica/

       Comentari de la novel·la a youtube (castellà): https://youtu.be/H4bpmaY-7yM

       Tesi doctoral sobre la novel·la: https://eprints.ucm.es/id/eprint/4604/1/T26454.pdf

       El Gattopardo al Catàleg Aladí: http://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=t&searcharg=gattopardo&searchscope=171&submit=Cercar

Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.weebly.com

Cap comentari:

Publica un comentari