● Tertúlia de divendres 14 de maig de 2021
A pesar de la duresa temàtica que amara la novel·la de Julio
Llamazares La lluvia amarilla, en la
primera ronda de valoracions del Segona fermentació hem pogut constatar que es
tracta d’una narració de gran bellesa i totes les clubaires han assegurat que,
malgrat l’allunyament que provoca l’esmentada duresa, no podien abandonar la
lectura. Només ha hagut una veu discordant, dins el conjunt del grup, que ha
matisat els diversos aspectes de l’obra amb els quals no ha connectat i, a més,
ha valorat en negatiu.
Per començar ens hem fixat en l’estil narratiu, aquest
discurs en primera persona que obeeix al monòleg del protagonista i que va
filant amb lentitud parsimoniosa el seu passat, el de la família, i el del
poble, tot oferint-nos aquestes informacions en petites dosis aparentment
disseminades amb un cert desordre, però que en realitat tenen poc de dispersió
perquè conformen un tot unitari. A més, i encara comentant els aspectes tècnics
i els recursos que empra Julio Llamazares, s’ha remarcat la força que té la
novel·la en les seves primeres línies, quan comença la narració en primera
persona i el verb en futur, com si es tractés d’un auguri, i que en acabar la
lectura arribem a comprovar com es tanca el cicle iniciat a les primeres
pàgines.
També hem fet esment a les diverses simbologies que podem trobar en la història que s’hi desenvolupa. Des de la pluja groga, que evoca sobretot el pas del temps, fins a la corda que el protagonista es nua a la cintura per després llençar ben lluny i acabar recuperant (la corda, en algunes universos simbòlics, pot significar des del lligam al passat fins a l’ascens al cel), tot passant per la figura de la gossa que l’acompanya en tot moment, sempre sense nom. I encara fent esment al tema de la pluja groga, un clubaire ha considerat que pot fer referència a les fulles de pollancre que ens descriu enganxades als vidres, i com aquestes creen un mur de separació entre el protagonista i l’exterior. És a dir, que ens ve a parlar de la solitud i l’aïllament.
El protagonista ha estat qüestió cabdal de comentaris al llarg de la tertúlia. Algunes clubaires l’han valorat com un home fort i valent; d’altres l’han considerat un individu obsessionat per la idea de pertinença a un lloc, un principi que arriba a límits extraordinaris; d’altres han incidit en la bogeria que es va apoderant d’ell... I així podríem anar enumerant les diverses visions que pot tenir un lector davant d’aquesta novel·la, plantejaments que varien en funció de l’empatia creada vers el protagonista i el sacseig emotiu que la història produeix en cadascun dels lectors.
Dels altres personatges que apareixen, hem parlat, sobretot, de Sabina (l’esposa del protagonista) i del fill que marxa del poble tot cercant un futur millor. En el cas del fill, Andrés, la situació exposada ens ha dut a debatre al voltant del trencament de relacions familiars que suposa aquesta marxa, i com el pare passa a considerar que Andrés ja no té a veure ni amb ell ni amb la família. Quant a Sabina, es fa difícil buscar els motius que la duen al suïcidi. O millor dit: es fa difícil buscar el motiu exacte que la duu al suïcidi, perquè de raons en poden haver moltes i diverses, des de la depressió fins al cansament d’una vida sense futur, passant per un intent d’acabar no només amb la seva vida, sinó d’acabar amb la vida al costat del seu home (tenint en compte que en aquella època poques opcions tenia una dona de separar-se). I aquesta amplitud de motius possibles obeeix, com s’ha comentat, al fet que el tractament del punt de vista narratiu en tot moment evita que el lector pugui conèixer què pensen i què senten els altres personatges. Només tenim notícia, i aquesta és la intencionalitat de l’autor, d’allò que pensa, recorda, i sent el protagonista.
Uns records, però, que a mesura que avança la narració es van mesclant amb les boires que aclaparen el pensament de l’home, perquè a causa de la solitud en què viu, comença a barrejar la realitat (l’actual i la del record) amb la imaginació.
Són molts altres els temes que hem anat comentant. La mort, una idea que és present al llarg de tota la novel·la, per exemple, és un dels aspectes plantejats en el debat. I sobretot proposat en base a l’acceptació de la mort per part del protagonista, o bé a la resignació davant la seva imminent arribada. També hem referenciat alguns passatges que han cridat l’atenció en especial. Un d’ells seria la descripció dels esdeveniments que van tenir lloc a la casa de Sobrepuerto, quan un incendi la va consumir amb la família que hi vivia i amb els animals dins. O el moment en què el protagonista, afamat i sobretot preocupat per l’alimentació de la gossa, baixa al poble per demanar ajuda, i allà només obté el buit i el silenci.
Són molts més els comentaris que han anat sorgint al llarg de la trobada, però per anar tancant aquest breu resum que de cap de les maneres pot comprendre la totalitat de la tertúlia, afegir la riquesa de lèxic (cosa que em duu a apuntar el debat sobre la coherència d’aquest lèxic en un personatge com és el protagonista que se’ns dibuixa) i la bellesa de les descripcions, tant de la natura (les estacions, el vent, la neu, el so del riu) com dels personatges (explicats mitjançant la veu del protagonista) i dels estats d’ànim que se’ns ressenyen.
Com he indicat a l’inici del
redactat, la novel·la ha causat molt bones sensacions lectores a pesar de la
temàtica trista, que es mou entre l’exposició de l’èxode rural i la solitud de
l’ésser humà (que pot dur a la bogeria), i només una veu dins el grup s’ha
posicionat negativament vers aquest obra.
Julio Llamazares
●
L’autor
Neix el 1955 a Vegamián (Lleó) i durant els anys universitaris abandona els estudis de Dret per dedicar-se a les lletres. S’instal·la a Madrid, però tota la seva obra ens arriba amarada dels seus viatges i del seu origen lleonès. En aquest sentit cal destacar la sensibilitat que mostra per la natura i per un estil de vida que a poc a poc va desapareixent de la nostra societat.
Es dona a conèixer com a poeta amb l’obra La lentitud de los bueyes (1979), i uns anys després es consolida en aquest gènere en guanyar el Premio Jorge Guillén amb un nou poemari: Memoria de la nieve (1982).
El 1985 fa la seva entrada en el gènere narratiu amb la novel·la Luna de lobos (finalista del Premio Nacional de Literatura), on ens narra les peripècies dels combatents republicans que van resistir a les muntanyes durant els anys immediatament posteriors a la guerra espanyola: una magnífica anàlisi i descripció dels instints més primaris i violents de l’ésser humà. La novel·la, a més, va ser duta al cinema el 1987
A aquesta la seguiran molts altres títols, entre els quals podem destacar les novel·les La lluvia amarilla (obra que comentarem en el nostre Club de lectura i que també va ser finalista del Premio Nacional de Literatura), Escenas del cine mudo, El cielo de Madrid, Las lágrimas de San Lorenzo (finalista del Premio de la Crítica de Castilla y León), i Distintas formas de mirar el agua (finalista del Premio de la Crítica de Castilla y León). A aquesta llista cal afegir la narrativa breu, amb els reculls de relats En mitad de ninguna parte, Tres historias verdaderas, i Tanta pasión para nada.
A
més de poeta i narrador Julio Llamazares ha treballat la literatura de viatges,
l’assaig, el guió cinematogràfic, i ha col·laborat en diversos mitjans de
comunicació.
●
L’obra
La lluvia amarilla es va publicar el 1988 i va quedar finalista del Premio Nacional de Literatura, i en aquesta obra el seu autor, Julio Llamazares, ens exposava ja en aquells anys l’abandonament i conseqüent ruïna de tants i tants pobles, sobretot de muntanya, i com aquesta acció ens duia a l’anihilament de moltes zones rurals.
La història ens situa en la localitat d’Ainielle, un poble abandonat del Pirineu aragonès. Entre els seus carrers només hi ha un habitant, Andrés de Casa Sosas, l’últim que queda a la població després que tots els seus veïns, un rere l’altre i any rere any, marxessin tot cercant unes condicions de vida millors. En els pobles del voltant el consideren mig boig per aquesta seva decisió i per la seva manera de viure i comportar-se.
Però en iniciar-se la novel·la Andrés és ja un home gran que es troba a les portes de la mort, i al llarg de les pàgines del llibre anirem coneixent la seva vida i la de la seva família; la infantesa i la joventut; els moments alegres i aquells que van marcar la dissort; els buits de totes aquelles persones que ja l’han deixat, sigui perquè han mort o pel fet d’haver marxat d’Ainielle i es tracti tant de familiars com de veïns. Les seves reflexions aniran caient com les fulles de la tardor, en una pluja groga que simbolitza aquest pas del temps. Inexorable.
És una de les millors mostres literàries del que significa l’èxode rural, tant si en fem una valoració social com si ens apropem a les emocions d’aquells que el protagonitzen. I tot plegat narrat en una primera persona que es correspon amb la veu d’Andrés, el protagonista, i que ens ofereix aquesta història amb un lèxic precís i acurat.
Altres dades
●
Julio Llamazares a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Julio_Llamazares
●
La lluvia amarilla a la Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/La_lluvia_amarilla
●
Ressenya de La lluvia
amarilla a El País: https://elpais.com/cultura/2020/04/28/babelia/1588085782_764549.html
●
Sobre l’adaptació teatral de La
lluvia amarilla: https://www.europapress.es/cultura/noticia-lluvia-amarilla-julio-llamazares-cae-madrid-20080703151749.html
●
Sobre la població d’Anielle: http://www.despobladosenhuesca.com/2010/01/ainielle.html
● Julio Llamazares al Catàleg Aladí: http://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=a&searcharg=llamazares%2C+julio&searchscope=171&submit=Cercar
Sílvia Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada