14 d’abril 2022

Tertúlia literària sobre "Km 123" d'Andrea Camilleri al club de lectura Celler de lletres

 Club de lectura CELLER DE LLETRES — Blog de la Biblioteca

Km 123 d’Andrea Camilleri

(traducció: Pau Vidal)

Tertúlia de divendres 8 d’abril de 2022

De nou una trobada del Club de lectura Celler de lletres, i aquesta vegada amb la il·lusió de saber que, si tot va com ha d’anar, el proper mes la podrem celebrar sense mascareta obligatòria. Cosa que pot semblar una nimietat, però tenim molts ganes que es produeixi perquè més enllà de la incomoditat d’aquesta peça que s’ha convertit ja en part dels nostres complements de vestuari, el canvi comportarà la idea que anem tornant a aquella normalitat que va ser estroncada ja fa dos anys.

 


Avui ens reuníem al voltant d’una novel·la d’Andrea Camilleri, Km 123, una de les seves narracions on no intervé el conegut detectiu Montalbano. I com és habitual hem iniciat la sessió tot comprovant, mitjançant una primera ronda d’opinions, la valoració d’aquesta lectura.

Val a dir que en general els comentaris han estat positius: algunes clubaires han lloat la novel·la al cent per cent, la majoria n’ha destacat els recursos i la tècnica, i un grup reduït, potser unes tres persones, no s’han sentit atretes ni per la història narrada ni per aquesta tècnica triada per l’autor.

Però anem a pams.

Per una banda, en alguns casos han considerat que la lectura és àgil, amena, fàcil, però que alhora reclama, per part del lector, que aquest es mantingui atent. Això ho hem relacionat amb els constants canvis de veu narradora, ja que Km 123 s’estructura en base a tot un seguit de comunicacions entre, bàsicament, set personatges. Comunicacions que tan aviat es donen via correu electrònic, missatge de mòbil, trucada telefònica, o conversa en persona. Aquests canvis constants de focalització de la veu narradora, que crea una polifonia complexa però, també cal dir-ho, molt ben treballada, és el que, hem considerat, provoca aquesta necessitat de mantenir-se atent.

Referent al que podríem considerar el conflicte a partir del qual comença a construir-se la novel·la i, conseqüentment, la investigació de l’accident que pateix Giulio i posteriorment un assassinat que també es produeix al llarg de la història, hem conclòs que en realitat és, curiosament, la part menys important. No és ben bé la intriga que ens pugui despertar la identitat del culpable, el que ens crida l’atenció (que també), sinó les diferents veus que ens exposen i expliquen la història i, alhora, les altres matèries que es van obrint al voltant d’aquesta investigació.

Matèries que són ben conegudes en l’obra, en general, d’Andrea Camilleri: la corrupció, la desídia policial, l’abús de poder... i tot plegat dosificat en una història sobre gelosia, desig i venjança. I encara hem apuntat un element que també té gran importància en l’obra d’aquest autor: la gastronomia. Hi ha, al llarg de la novel·la, un parell de personatges que cada vegada que apareixen i els veiem conversar, ho fan asseguts a taula. Una nova mostra del desplegament de matèries que li agradava tractar a Camilleri.  

 


Amb tot, també cal dir-ho, aquesta manera de “treure importància” al fet de saber qui és el culpable, ha ocasionat que alguna clubaire trobi que la narració esdevé plana, com si no aportés cap emoció. Un detall, aquest, que ha estat discutit i debatut perquè no era pas compartit per tothom.

També ens ha cridat l’atenció la manera com Camilleri, amb molta habilitat, utilitza alguns fragments narratius per acabar de matisar aspectes que només a través dels diversos actes comunicatius esmentats abans (trucada, missatge, conversa, correu...) potser no quedarien totalment clars. Però ho fa amb nous exemples d’actes comunicatius: notes de premsa, informes policials...

L’ús de l’humor ha estat un altre dels aspectes que hem posat damunt la taula en comentar la novel·la, perquè ben sovint i malgrat estar-nos relatant una història reblerta de gelosia i venjança, hi trobem notes d’ironia i de certa comicitat. I per esmentar un darrer aspecte dels diversos que s’han comentat, també ressaltaré la sensació que han tingut moltes clubaires d’estar llegint un guió cinematogràfic o una obra de teatre. I en aquest sentit cal remarcar l’interès i dedicació de Camilleri per aquestes dues disciplines: el cinema i el teatre.

Encara ens hem aturat a comentar el final de la novel·la, un desenllaç que quadra perfectament amb la manera com s’ha anat desenvolupant la narració i que, alhora, el podem entendre més en llegir el text que trobem al final del llibre. Un text extret d’una conferència de Camilleri sobre aquest gènere novel·lístic i, entre d’altres idees que s’hi exposen, hi trobem l’explicació dels motius pels quals el color groc és el que defineix el gènere negre italià.

En definitiva, una novel·la diferent, amb uns recursos molt ben treballats, i que ens ofereix una visió distinta de la tasca literària d’aquest escriptor.

 

Andrea Camilleri

  • L’autor

Escriptor italià (1925-2019), també guionista i director teatral i televisiu, en narrativa es va dedicar sobretot a la novel·la, malgrat que les seves primeres publicacions van ser contes i poesies. Afiliat al Partit Comunista Italià el 1944, al llarg de tota la seva vida va estar compromès políticament en moltes causes a Itàlia i a Europa. El 2009 va decidir entrar en política, una opció que sempre havia rebutjat, i va idear el “Partit del Sense Partit”, però no es va arribar a constituir.

En l’àmbit literari el 1978 publica la seva primera novel·la, El curs de les coses, la primera d'una sèrie de novel·les històriques ambientades a la Sicília del segle XIX. I el 1980, a Un fil de fum, ja apareix la ciutat imaginària de Vigata, on s’ubicaran les narracions que protagonitzarà més endavant el comissari Salvo Montalbano. De fet aquest personatge apareix el 1994, i el nom és un clar homenatge a l’escriptor barceloní Manuel Vázquez Montalbán. Serà amb Montalbano com a protagonista de la seva sèrie de novel·les policíaques quan Camilleri passarà a convertir-se en un dels escriptors de més èxit d’Itàlia. La primera novel·la de la saga Montalbano és La forma de l’aigua (1994) i el comissari acabarà interpretant el paper de protagonista en més d’una trentena de novel·les d’aquest autor.

Les seves obres han estat traduïdes a més de vint llengües i han aconseguit el reconeixement de la crítica i dels lectors. El 2013 va guanyar el IX Premio Pepe Carvalho de Novel·la negra (dins les activitats del Festival BCNegra).

El 2019 va patir una aturada cardiorespiratòria a causa de la qual va morir un mes més tard. En aquells moments estava treballant en el muntatge Autodefensa de Caín, espectacle previst per a aquell estiu a les antigues Termes de Caracal·la.

 


  • L’obra

Km 123 es va publicar tot just quatre mesos abans de la mort d’Andrea Camilleri i és una de les novel·les que no queda emmarcada dins la sèrie Montalbano, el personatge que el va llençar a la fama.

La història s’inicia quan Ester intenta contactar amb el seu amant Giulio mitjançant diversos missatges de mòbil i no rep resposta. Ben aviat s’assabentarà que Giulio ha tingut un greu accident amb el cotxe i està ingressat, però no el pot anar a veure perquè Giuditta, la dona de Giulio, sempre és amb ell. A més, Giuditta ha descobert els missatges en el mòbil de Giulio, i per l’altra banda la policia no té clar que el que ha passat sigui un accident.

Aquest és el punt de partida de Km 123, una narració d’intriga que s’anirà embolicant amb la participació d’altres personatges que compliquen encara més les opcions de treure’n l’entrellat. Al llarg de la lectura anirem entrant en tot un seguit de temàtiques que ens enfronten a la part més fosca de l’ésser humà, com seria la mentida, la venjança, la gelosia... però també el gran tema de l’obra de Camilleri en general: la corrupció.

La novel·la manté la intriga i apareix esquitxada de notes d’humor, però els recursos literaris són el gran valor de la narració: pràcticament tota ella es desenvolupa en base a diàlegs. Cal tenir en compte la gran dedicació de Camilleri al món teatral i la seva experiència com a guionista. Així, tenim converses presencials i telefòniques, tenim correus electrònics i cartes, tenim missatges de mòbil... i també tenim notes de premsa i informes policials. Tot un seguit de dades que ens proporcionen la imatge del conjunt. Una tècnica arriscada de la qual Camilleri se’n surt amb èxit.

El llibre compta amb un interessant apèndix que, sota el títol Defensa d’un color, ens explica el motiu pel qual a Itàlia el color groc és el que distingeix les novel·les policíaques.

Altres dades

 

Sílvia Romero

www.silviaromeroolea.weebly.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada