Club
de lectura CELLER DE LLETRES
La ridícula idea de no
volver a verte,
de Rosa Montero
·
Tertúlia
de divendres 10 de març de 2023
Més enllà d’aquest primer
tempteig són diverses les matèries que s’han exposat al llarg de la tertúlia.
D’entrada ha agradat en especial la visió que se’ns ofereix de Marie Curie, una
figura històrica importantíssima de la qual el que sabem, sobretot, són les
descobertes científiques aconseguides, sigui quan investigava al costat del seu
home, Pierre Curie, o sigui quan, després de la mort d’aquest, ella va
continuar amb la seva tasca.
En aquest sentit, i en
base a la lectura efectuada, també hem comentat que la passió que sent Marie
Curie per la investigació es podria qualificar d’obsessiva. I tal com hem dit,
amb tot el que això pot tenir de bo –aquí parlaríem de l’èxit de la seva feina–
o de dolent –perquè potser la seva vida més personal es va veure afectada.
Però encara mantenint-nos
en aquesta argumentació, el que sobretot hem remarcat ha estat la gran lluita
que va haver de dur a terme per fer, senzillament, el que els homes podien
realitzar sense tant esforç. Ella havia de treballar molt més, perquè havia de
lluitar contra les traves que s’anava trobant pel simple fet de ser dona.
Però també hem tingut ben
clar que La ridícula idea de no volver a verte no és una biografia de
Marie Curie, tot i que ens apropi al seu vessant més humà, a la part més íntima
i emotiva d’aquesta científica. La narració obra de Rosa Montero és una barreja
de novel·la i assaig i biografia... És un tot inclassificable en un gènere en
concret, que elabora una perfecta simbiosi entre la vida de Marie Curie,
sobretot emfatitzant en el moment en què mor Pierre, el seu home, i el moment
vivencial de la mateixa autora, Rosa Montero, que també acabava de patir una
pèrdua immensa: la del seu home, el periodista Pablo Lizcano.
En aquest sentit hem
valorat molt positivament la manera com l’autora va passant d’una història, la
de Marie Curie, a la seva pròpia, però tot aportant anècdotes, records,
lectures, comentaris que, a poc a poc, van enriquint la narració convertint-la
en un text farcit de reflexions i de referències culturals. Aquests canvis de
context passen per davant nostre amb una subtilesa impressionant, i ens parla
de la mort, de la pèrdua, del buit, de la superació del dolor... però sense que
la lectura esdevingui fosca o trista. Aquest aspecte, aquest detall de narrar
amb agilitat i bon ritme i sense recrear-se en els fets més crus del que se’ns
exposa, ha estat gratament aplaudida.
Però entrant ara en
l’apartat de la narració que fa més referència a Rosa Montero que no pas a
Marie Curie, el que ens hem plantejat ha estat el per què, per quin motiu
l’autora té la necessitat d’escriure aquest text. I és que en totes les pàgines
del llibre el que hem detectat és el gran valor que se li dona a la paraula, la
seguretat que la literatura i l’art et poden arribar a salvar la vida. Per
tant, hem conclòs que en aquest cas Rosa Montero ha dut a terme una escriptura
terapèutica, o una catarsi, si es prefereix descriure així.
A més, també ha estat ben
acollit l’ús que fa Rosa Montero de les etiquetes o hashtag, a través
dels quals relaciona alguns dels aspectes més importants del missatge que ens
intenta transmetre –per exemple, ens remarca l’etiqueta “coincidències” o
“lleugeresa” o “culpabilitat”, entre moltes d’altres.
Un cop celebrat el debat sobre
aquest llibre, també ens hem plantejat la pregunta al voltant del gènere sota
el qual caldria col·locar la narració, i hem coincidit a considerar que no en
trobem cap que s’hi adigui al cent per cent. Però també hem coincidit a
considerar que no ens cal cap tipus de classificació, perquè la narració, per
ella mateixa i més enllà de qualsevol altre epítet que pugui dur amb ella, és
una lectura molt interessant, que et fa reflexionar, que et convida a rellegir
més d’una i més de dues frases, i que converteix la senzillesa narrativa en tota
una proesa de profunditat temàtica.
·
L’autora
Rosa Montero
Narradora i periodista castellana (Madrid, 1951), va estudiar psicologia i periodisme, però ja en els seus inicis professionals va mostrar interès per la literatura, en general, tot relacionant-se amb diversos grups de teatre independent, com Canon o Tábano. El 1976 comença les seves col·laboracions habituals en el món de la premsa, on de seguida destaca pel seu estil fresc i àgil, però també titllat d’agosarat i desimbolt. Fins al punt que tot just quatre anys després, el 1980, rep el Premi Nacional de periodisme.
En l’àmbit de la ficció es va donar a
conèixer amb l’obra Crónica del desamor (1979), considerada una novel·la
d’experiència generacional. A aquesta la seguiran tot un ventall de nous
títols, sempre amb bona recepció de crítica i del sector dels lectors. Podem
destacar: La función Delta (1981), Te trataré como a una
reina (1983), Amado amo (1988), Temblor (1990), Bella
y oscura (1993), La hija del caníbal (1997), El
corazón del tártaro (2001), La loca de la casa (2003), Historia
del rey transparente (2005), Instrucciones para salvar el mundo (2008),
Lágrimas en la lluvia (2011), La ridícula idea de no volver a
verte (2013; novel·la que comentarem en el nostre club de lectura), El
peso del corazón (2015), La carne (2016) i, per citar-ne
una més, El peligro de estar cuerda (2022).
També ha publicat llibres de relats (com
seria el cas del recull Amantes y enemigos, Premi Círculo de Críticos de
Chile 1999), dos assaigs biogràfics (Historias de mujeres i Pasiones),
així com contes infantils i algunes recopilacions d’entrevistes i articles
periodístics.
La seva obra s’ha traduït a més de vint
idiomes i entre els diversos reconeixements que ha rebut cal destacar el Premi
Mundo de Entrevistas (1978), el Premi Asociación de la Prensa de Madrid (2005)
a tota una vida professional, i el Premi Nacional de las Letras (2017).
·
L’obra
En una entrevista a Rosa Montero, preguntada sobre el títol d’aquest llibre, va respondre: “...el título del libro es el título del segundo capítulo. Y habla de la imposibilidad de creer que no vas a volver a ver a un ser querido tras su muerte.”
Amb aquesta premissa podríem considerar que aquesta narració ens
parla, només, de la mort, del buit que es produeix en faltar un ésser estimat,
de l’oblit o del record... i si bé és cert que aquestes temàtiques apareixen al
llarg de la lectura, cal assenyalar i realçar que en trobarem d’altres també
molt interessants. Perquè Rosa Montero ens exposa, per una banda, el poder que
pot arribar a tenir la literatura per sobreviure als atzucacs de la vida, i per
l’altra en destaca la saviesa que representa aprendre a gaudir del nostre dia a
dia, de la nostra rutina, amb plenitud. També ens exposa la lluita per superar
el dolor, sí, però al costat de la interrelació entre homes i dones, cosa que
la duu a parlar de sexe.
Tot plegat neix de la confluència de dues situacions, o per una d’aquelles
estranyes coincidències que de vegades acaben essent salvadores. I és que poc
temps després de la mort de Pablo, la seva parella, va arribar a les seves mans
el diari de Marie Curie on, entre d’altres dades, hi trobem el moment cabdal de
la mort de Pierre Curie. A Rosa Montero la va captivar la prosa despullada i
tot el que transmetia, relacionant-ho immediatament amb la pèrdua que acabava
de viure ella.
Amb tot, vull insistir que la narració desprèn optimisme, ganes de
viure, i ens ofereix una visió molt íntima d’aquesta dona, Marie Curie, que
tothom relaciona amb la descoberta del poloni, però que poques vegades valorem
en tot el que va significar la seva lluita personal per fer-se un lloc en un
món d’homes: el científic.
La ridícula idea de no volver a verte es mou entre la novel·la, l’assaig, la
biografia... És un llibre de difícil catalogació, però per damunt de tot és un
llibre per reflexionar, aprendre, emocionar-se, i gaudir de la lectura.
Altres dades
·
Web oficial de Rosa Montero: https://www.rosamontero.es/
·
Rosa Montero a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Rosa_Montero
·
La ridícula idea de no volver a verte
a la Viquipèdia: https://es.wikipedia.org/wiki/La_rid%C3%ADcula_idea_de_no_volver_a_verte
·
Maria Alonso Ayuso ens parla de La
ridícula idea de no volver a verte: https://www.todoliteratura.es/noticia/1470/criticas/la-ridicula-idea-de-no-volver-a-verte-de-rosa-montero.html
·
Entrevista a Rosa Montero sobre La ridícula
idea de no volver a verte (youtube): https://youtu.be/a70AZYCOzXc
·
Obres de Rosa Montero al Catàleg Aladí: https://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=a&searcharg=montero%2C+rosa&searchscope=171&submit=Cercar
Sílvia Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada