Al club de lectura Segona Fermentació comentem un clàssic de Tolstoi

 

Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ

La mort d’Ivan Ilitx de Lev Tolstoi

(traducció: Francesc Payarols)

Tertúlia de divendres 14 d’abril de 2023

Per motius diversos, que ara no venen al cas, al llarg d’aquest curs hem treballat unes quantes novel·les que tenen, com a tema central, la mort. Però és ben curiós i, alhora, interessant, comprovar les moltes maneres que pot utilitzar un escriptor per apropar-se i/o enfrontar-se a aquesta temàtica. I esmento això perquè La mort d’Ivan Ilitx, de Lev Tolstoi, ens exposa com viu els seus darrers dies un home que pressent la mort, però malgrat aquest plantejament no ens trobem davant d’una història apesarada i fúnebre. És cert que tampoc no destaca precisament pel to alegre, però el que es destil·la de la lectura d’aquesta narració és més reflexió i pensament que no pas tristor.

En una primera ronda d’opinions ja hem constatat la valoració positiva d’aquesta lectura, tot i que un parell de clubaires han manifestat certa dificultat a entrar en la narració. També, referint-me als inicis de la història, hem remarcat la duresa amb què l’autor ens mostra les reaccions dels amics davant la mort d’un camarada, d’un company de feina... I relacionat amb aquestes actituds el que hem destacat és la hipocresia imperant en la societat i, de retruc, en l’individu.

Un altre aspecte que hem comentat en diverses ocasions al llarg de la tertúlia és el caràcter modern de la novel·la. Per una banda a nivell tècnic per l’ús d’una estructura narrativa que ens planteja, en un inici, la mort d’Ivan Ilitx, i a partir d’aquí veurem com hem arribat a aquesta situació. Però per l’altra banda també a nivell conceptual, perquè les reflexions que fa el protagonista, les preguntes que es planteja, les respostes que ell mateix prova d’oferir-se, i la psicologia dels personatges que l’envolten, no s’allunyen gens del que succeeix avui en dia en situacions similars. De fet fins i tot hem comentat que és apassionant llegir les interpel·lacions que es fa Ivan Ilitx, sobretot al voltant d’una qüestió que perviu en els nostres dies: si mirem enrere, ¿hem dut la vida que volíem, o tot just la que hem pogut viure?

Quant als personatges principals que interactuen al voltant del protagonista, hem provat de definir-los amb un epítet, malgrat que aquesta manera de sintetitzar les psicologies sempre deixa diversos trets a matisar. A pesar d’aquest inconvenient hem considerat que Praskóvia Fiódorovna, l’esposa d’Ivan Ilitx, és, per davant de tot, ambiciosa; la filla l’hem qualificada de frívola; el fill adolescent com un noi desvalgut i isolat; i el servent Gueràssim com un home compassiu.

Tal com he esmentat, a partir d’aquesta adjectivació caldria dilucidar molts altres aspectes, però ens serveix per fer-nos una idea de la recepció, per part de les clubaires, d’aquests personatges.

També hem destacat el que podríem anomenar dos apartats pel que fa a la narració. Per una banda els esdeveniments que se’ns expliquen mentre Ivan Ilitx gaudeix de bona salut, on el centre temàtic recau en la família i la feina, i per l’altra banda els que se’ns mostren quan el protagonista està malalt, i en aquest apartat és quan ell ja preveu que tot està canviant i viu el que hem anomenat la mort abans de la mort.

En definitiva es tracta d’una novel·la que treballa amb mestria la psicologia dels personatges, que ens proposa una mirada aguda a l’interior de l’ànima, i que ens aboca a fixar-nos en comportaments que potser formen part de la nostra quotidianitat quan ens trobem en situacions d’acompanyament d’un malalt, i dels quals, repeteixo, potser, no en som conscients. Com seria el cas de parlar del malalt i de la seva malaltia davant del pacient i sense adonar-nos del neguit que això pot causar. O com seria el fet de plantejar-nos què pensa una persona quan sap que s’està morint.

El desenllaç de la novel·la, que no entraré a detallar, l’hem qualificat com el clímax magistral de la narració. És un final molt aconseguit que pot semblar dur, però alhora ens l’afigurem bell i elegant.

 

·        L’autor

Lev Tolstoi
Escriptor rus (1828-1910), provenia de família noble i va rebre una educació acurada. Va estudiar àrab i turc, i més tard va cursar estudis jurídics. Es va lliurar a una intensa vida social fins que va anar a viure al Caucas amb el seu germà Nikolai, on va escriure la seva primera novel·la: La infantesa (1852). D’aquesta estada al Caucas, on va lluitar contra els nadius, i de la seva experiència a la guerra de Crimea, en va extreure el contacte directe amb els soldats russos i amb la realitat de la guerra, un fet que va analitzar i denunciar a Relats de Sebastopol (1855-1856), i que també apareix a Els cosacs (1863).

El 1855 va anar a Peterburg, on va entrar en contacte amb els cercles literaris. De fet aquesta etapa (1856-1862) la podríem definir com el període de recerca del propi camí, i en ella cal situar el seu interès pel destí dels camperols. És durant aquesta època quan trobem el moment culminant del seu art, tot i que va pensar a deixar la literatura i es va instal·lar a Jasnaja Pol’ana per dedicar-se, precisament, a l’educació dels infants dels camperols. La pedagogia es va convertir en una preocupació fonamental en la seva vida i s’hi va dedicar (durant el 1849, 1859-62, i els anys setanta).

El 1862 es va casar amb Sofja Andrejevna Bers, i cinc anys després va començar la publicació de Guerra i pau. A aquesta la va seguir Anna Karenina (1874-77), una narració admirable per l’anàlisi psicològica dels personatges. Però malgrat aquests èxits va intentar abandonar la literatura perquè li semblava una activitat inútil i es va dedicar al treball físic, es va fer vegetarià i cada vegada es va sentir més en contradicció amb la vida de la seva família. Aquest nou tombant es reflecteix en les obres del darrer període de la seva vida: La mort d’Ivan Ilitx (1886), novel·la que tractarem en el nostre club de lectura; Sonata a Kreutzer (1890); i El dimoni (1911). Es va tornar a interessar pel teatre, que havia abandonat de jove: El poder de les tenebres (1887) i Els fruits de l’educació (1891). La seva ideologia va trobar seguidors a tot el país i a Europa, i aquesta fama va evitar la repressió contra la seva activitat social, cada vegada més gran. Tot i que l’atac global a la injustícia del sistema de vida a Rússia el trobem en la gran novel·la d’aquesta època: Resurrecció (1899).

·         L’obra

La història s’inicia just quan ens assabentem de la mort d’Ivan Ilitx, un prestigiós magistrat del Tribunal d’Apel·lació, i la informació que se’ns ofereix sobre aquest traspàs ens ubica perfectament en el temps en què té lloc: el 4 de febrer de 1882. A partir d’aquí la novel·la breu La mort d’Ivan Ilitx avança fent un exercici de retrospecció mitjançant el qual se’ns explica la vida d’aquest personatge: els seus orígens com a estudiant, la carrera professional sempre ascendent, el casament i les contínues disputes amb la dona, els fills i la poca dedicació que té vers ells, el refugi en la feina i en les reunions d’amics... fins que tot d’una i de la forma més absurda o ridícula apareix la malaltia. Ara bé, el que comença com una dolència passatgera s’agreuja a poc a poc i es converteix en l’espasa de Dàmocles per a Ivan Ilitx: ell és plenament conscient de la seva propera mort.

Però la mort no se’ns presenta només en la seva relació amb el protagonista sinó que es mostra en totes, o moltes, de les seves variants possibles. D’entrada, en el primer capítol, veiem perfectament la reacció que tenen els companys en conèixer que Ivan Ilitx ha mort: hi ha la tristesa pel traspàs d’una persona propera, però també el conhort de comprovar que això passa a altri; hi ha el pesar per la pèrdua del company, però també la il·lusió o l’esperança de sortir-ne professionalment beneficiat. Per l’altra banda, mentre està malalt tothom obvia aquest destí a què es veu condemnat, ningú no en vol parlar, ningú no afronta els fets... fora del mugic Gueràssim, qui amb la seva senzillesa i humilitat li ho exposa com un pas més del simple fet de viure.

És també al llarg de l’evocació que se’ns fa de la seva vida, mentre Ivan Ilitx està malalt i recorda i evoca el passat, quan copsem la reacció de la família, sobretot de la dona, en no acceptar que ell estigui desmillorat i, el que potser el lector valorarà més execrable, en considerar que la malaltia és culpa d’ell mateix i que tot plegat només ho fa per molestar els altres.

La mort d’Ivan Ilitx és una novel·la breu que s’enlaira com un relat impressionant i colpidor.

 

Altres dades

·         Lev Tolstoi a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Lev_Tolstoi

·         La mort d’Ivan Ilitx a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_mort_d%27Ivan_Ilitx

·         Sobre La mort d’Ivan Ilitx, per Enric Iborra: https://www.laserpblanca.com/la-mort-d-ivan-ilitx-enric-iborra

·         Sobre La mort d’Ivan Ilitx, per Maria Saiz: https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/40476/sobre-mort-vida-ivan-ilitx-lev-tolstoi

·         Obres de Lev Tolstoi al Catàleg Aladí: https://aladi.diba.cat/search~S171*cat/a?Tolstoi%2C+Lev%2C+graf%2C+1828-1910&search_code=a

 

Sílvia Romero       

www.silviaromeroolea.weebly.com