Club de lectura CELLER DE LLETRES
Relat d’un desconegut, d’Anton P. Txékhov
(traducció: Jaume Creus)
·
Tertúlia
de divendres 14 d’abril de 2023
Un exemple de novel·la curta. Aquesta és, potser, una de les conclusions que podríem extreure de la tertúlia del Club de lectura Celler de lletres al voltant de Relat d’un desconegut, d’Anton P. Txékhov. I és que si volguéssim remarcar una idea en la qual hem estat d’acord, aquesta seria la capacitat, per part de l’autor, de dir tant –i cal emfatitzar aquest ‘tant’ –en tan poques pàgines.
Després de fer una primera ronda de valoracions, on també hem pogut constatar que no totes les clubaires han manifestat la mateixa opinió sobre les seves sensacions lectores, hem passat a comentar-ne el contingut. En aquest sentit ens ha cridat l’atenció el que podríem considerar dos apartats narratius. El primer es basaria en la presentació de personatges per part de la veu narradora, Stepan; les explicacions dels motius pels quals ell es troba treballant a casa d’Orlov; i l’arribada, a la impensada, de Zinaída. En tot aquest gruix narratiu ens ha semblat que preval més el pensament, la ideologia i les reflexions del protagonista, que no pas la constatació dels esdeveniments que puguin tenir lloc. És, en realitat, un apartat amb poca acció. Per contra, el segon apartat, sense presentar una acció viva i rabent, sí que ens mostra ja els personatges reaccionant davant els fets.
Relacionat amb aquestes
apreciacions el que també hem destacat és el poc diàleg que apareix, i quan ho
fa és majoritàriament integrat en la mateixa narració. I si ressaltem aquest aspecte
és perquè no “l’hem trobat a faltar”. La manera com l’autor descriu la història
de Relat d’un desconegut no es fa densa ni feixuga malgrat la manca de
llargs diàlegs, i això en part és a causa d’aquesta tria de veu narradora i de
punt de vista narratiu.
Hem ocupat una part de la tertúlia a debatre sobre els diversos personatges que trobem. D’entrada ens ha meravellat la descripció que fa Txékhov quan ens presenta els tres amics d’Orlov: Pekarski, Kukuixkin, i Gruzin. És, senzillament, magistral. Amb unes poques línies dedicades a cadascun d’ells aconsegueix mostrar-nos el seu caràcter, la seva psicologia, els seus gustos i fòbies, la seva fisonomia i l’aparença física... i gairebé els arribem a conèixer a la perfecció. Repeteixo: amb unes poques línies.
També hem comentat el personatge d’Orlov, a qui hem dedicat adjectius com egoista, paràsit, covard, i impenetrable als canvis; i el de la criada Pòlia, l’única representant de l’estament del proletariat però a qui l’autor col·loca pràcticament al mateix nivell que els personatges de l’estatus aburgesat del funcionariat. I per descomptat de qui hem estat conversant més àmpliament ha estat de Stepan. D’ell hem valorat el canvi que es produeix a causa dels esdeveniments, de manera que si a l’inici de la narració el podíem considerar un personatge passiu, un home sense sang, cap a la meitat veiem que reacciona i pretén erigir-se en salvador, però la seva faceta d’heroi acabarà quedant en un no res perquè, en realitat, el seu tarannà té certa semblança al conjunt d’individus de la classe a què pertany, a pesar de la seva ideologia i del seu suposat activisme social.
Hi ha dos aspectes més que voldria ressaltar de tots els que s’han comentat durant la sessió del club de lectura.
Per una banda fer menció a la carta que escriu Stepan i que va adreçada a Orlov. L’hem considerat el punt àlgid de la novel·la, el moment clímax de la narració, l’instant que marca un abans i un després en la manera d’actuar de Stepan. A més, i de nou, la sensació ha estat la mateixa que hem tingut en l’esmentada descripció dels tres amics d’Orlov. Perquè la carta expressa, en tot just uns quants paràgrafs, tot un seguit de valoracions, judicis, acusacions... vers la persona d’Orlov i el seu comportament. I ho fa amb mestria i precisió.
L’altre aspecte que voldria remarcar abans de cloure aquesta breu crònica és el desenllaç de la novel·la. En tot moment ens hem preguntat quin és el missatge moral i ètic que l’autor pretén enviar-nos, quina és la moralitat que es pot extreure d’aquesta història. I hem arribat a la conclusió que aquesta es mostra oberta, que cada lector pot arribar a les seves conclusions, i que Txékhov el que fa és conduir-nos al llarg de tot un camí per tal que nosaltres, després, reflexionem sobre ell.
En definitiva, i ara torno a les paraules amb què he iniciat aquesta breu crònica, Relat d’un desconegut, d’Anton P. Txékhov, és una novel·la recomanable per a clubs de lectura per la tertúlia que pot ocasionar, i aconsellable per a qualsevol lector.
L’autor
Narrador i dramaturg rus (1860-1904), era
fill d’un petit comerciant de queviures que, al seu torn, era fill d’un serf de
la gleva. Per influència del seu germà gran (ell era el tercer de sis germans)
va començar a publicar contes i articles humorístics i satírics. El 1879 es
trasllada a Moscou per ingressar a la facultat de Medicina, però la seva
trajectòria literària no s’interromp. El 1881 comença a publicar els seus
contes en periòdics. El 1886 publica el volum Contes de tots colors, que crida l'atenció del novel·lista Dimitri
V.Grigorovič i l’encoratja a continuar. 
Anton Txékvo
Opta per abandonar els diversos pseudònims amb què publicava (Antosa Čekhonte, Un home sense esplín, El germà del meu germà), i la seva fama es difon ben aviat. Temptat pel teatre, escenifica contes propis i, després d'un primer intent ja ambiciós, Platonov (1880-81), va escriure el drama Ivanov (1887), estrenat amb gran èxit. Amb les seves obres cabdals (La gavina, 1896; L'Oncle Vània, 1897; Les tres germanes, 1901; L'hort dels cirerers, 1903), així com amb peces breus com L'ós, 1888; El prometatge, 1889; i d’altres, dona un tomb decisiu al teatre europeu, ajudat en part per les escenificacions de Stanislavskij i Nemirovič-Dančenko.
Publica un nou volum de contes, En el capvespre (1887), amb el qual guanya el premi Puškin de l'Acadèmia de Ciències. Coneix i s’enamora de l'escriptora Lídia Avilov, que era casada, cosa que li representarà un greu problema sentimental. El 1895 viatja a l'illa de Sakhalin per dur a terme una investigació sobre la situació dels deportats.
Anys després i amb la salut ja minada per la tuberculosi viatja per l'estranger i es dedica, filantròpicament, a la medicina i a la creació d’escoles per a infants camperols. Durant aquests anys va escriure alguns dels seus millors contes. Nomenat un dels primers membres de la secció de lletres de l'Acadèmia Russa de Ciències (1900), va renunciar al càrrec quan el tsar va vetar el nomenament de Gor'kij. El 1901 es va casar amb l'actriu Olga L. Knipper, a qui havia conegut el 1892. Va morir el 1904 a causa de la tuberculosi.
L’obra
Ja els primers dies s’adona que allà no hi té res a fer perquè Orlov és un peterburguès al cent per cent, amb una vida anodina i lliurada a l’oci. Un estil de vida que es pot extrapolar a les característiques de la societat tsarista, convertint la narració en una crítica ben clara.
Orlov va a treballar i quan torna a casa es dedica a llegir. Els
dijous rep els amics i juguen a cartes. I com a altra activitat té les seves
trobades amoroses amb la jove i bella Zinaída, esposa d’un altre funcionari.
Les coses canviaran quan Zinaída opta per abandonar el seu home i viure en concubinat amb Orlov, i amb aquesta idea al cap es presenta un dia a casa d’aquest. Orlov, per la seva banda, no està disposat a admetre aquest canvi en la seva vida idíl·lica, i l’accepta a casa però no considera que sigui la seva responsabilitat ni que hagi d’estar per ella. I per l’altra banda aquesta entrada en escena de Zinaída provocarà també un canvi d’actitud en Stepan, que observa com Orlov la menysté i a poc a poc es va enamorant d’ella.
És en aquest punt on la novel·la fa un canvi de plantejament narratiu. La veu narradora és la de Stepan, i fins ara ens mostrava el que succeïa en aquella casa amb tot de reflexions i pensaments, però alhora per a nosaltres era un personatge desconegut, que es mantenia a l’ombra, que no acabava de decidir-se a actuar. Poc després de l’arribada de Zinaída, Stepan pren la iniciativa i comença a actuar perquè es planteja salvar la jove d’aquella situació humiliant. A partir d’aquí el conflicte està servit i la novel·la ens conduirà cap a un desenllaç sobre el qual el lector potser hi tindrà força coses a dir.
Altres dades
·
Anton Txékhov a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Anton_Tx%C3%A9khov
·
Sobre Relat d’un desconegut, per
Bernat Puigtobella: https://www.nuvol.com/llibres/petits-plaers-amb-txekhov-223407
·
Sobre Relat d’un desconegut, per
Teresa Costa-Gramunt: https://www.eixdiari.cat/opinio/doc/99014/relat-dun-desconegut.html
·
Sobre Relato de un desconocido, per
Undine von Reinecke: http://lecturasdeundine.blogspot.com/2021/12/resena-relato-de-un-desconocido-anton.html
·
Obres d’Anton Txékhov al Catàleg Aladí: https://aladi.diba.cat/search~S171*cat?/atxekhov/atxekhov/1%2C2%2C296%2CB/exact&FF=atxekhov+anton+pavlovitx+++++1860+++++1904&1%2C291%2C
Sílvia Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada