Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ
Cap a la bellesa de David Foenkinos
(traducció: Pau
Joan Hernàndez)
Enguany el Club de lectura Segona fermentació s’ha reunit conjuntament amb les integrants del Club de lectura Celler de lletres, i l’espai triat ha estat el pati de la biblioteca. Aquesta particularitat es deu al fet que la trobada de juny de 2023 és l’última en la qual jo condueixo aquests clubs, i volíem fer una petita celebració de comiat. Petita celebració de comiat que ha acabat convertint-se en tot un muntatge amè, divertit i ple de complicitats, com més endavant comentaré.
Primer de tot, anem a les sensacions lectores al voltant de la novel·la Cap a la bellesa, de David Foenkinos.
L’obra ha estat valorada positivament i també ha hagut unanimitat en ressaltar que l’inici de la novel·la atrapa amb força. Es tracta d’un primer capítol o una primera part que, a parer de les clubaires, destaca pel seu lèxic poètic i perquè aconsegueix crear intriga. També han coincidit a l’hora de valorar la segona i tercera part com un espai on la narració esdevé més dura pels esdeveniments que s’hi narren. Mentre que la quarta part, on trobem el desenllaç de la novel·la, ens aporta la idea de cicle tancat i reprèn el to poètic.
Més enllà d’aquesta visió general hem comentat alguns dels temes que van apareixent al llarg de les seves pàgines. I un d’ells és la culpa i la manera com l’autor ens l’exposa en funció dels diversos personatges.
Perquè, per exemple, quan nosaltres com a lectors entenem que Antoine pateix aquesta sensació de culpa vers el que li ha passat a Camille, continuem avançant amb la lectura a l’espera de trobar aquell fet a partir del qual ell n’és, realment, el responsable. Cosa que no acabarà de succeir. I el sentiment de culpa també el viu la mare de Camille, perquè s’adona que no va ser capaç, en el seu moment, de percebre a temps el que li estava passant a la filla. Per contra, aquell que ha estat el causant de la tragèdia, no sent ni un bri de culpa. Tot aquest joc d’emocions i sentiments ens ha semblat ben interessant i l’hem relacionat amb una altra de les matèries que, tot i no ser principal temàticament dins el gruix de la novel·la, sí que esdevé candent, perquè és un dels elements que aporta aquesta noció de sentiment de culpabilitat: el suïcidi.
Hem parlat també del poder de l’art com a salvador en situacions desesperants, tot basant-nos en la decisió que pren Antoine quan prova d’apartar-se de la vida, del brogit del món, i refugiar-se entre la bellesa de la pintura. De fet hem comentat que d’alguna manera la idea que apareix al costat d’aquesta actitud és la de cercar la redempció a través de la bellesa de l’art. I tot plegat ens ho confirma el mateix títol de la novel·la, aquest Cap a la bellesa, una clara simbologia que hem considerat molt ben trobada.
Hem estat comentant moltes altres matèries. Per exemple hem considerat que l’obra esdevé una mostra del que pot ser l’intent de superació del dol. I el que ens ha semblat més interessant és que a pesar de la duresa d’una part de la narració i de tots aquests aspectes esmentats fins ara, Cap a la bellesa ens ofereix, sobretot, la idea d’esperança.
Després de comentar aquest títol de David Foenkinos hem passat a fer la tertúlia amb l’altre grup, el Club de lectura Celler de lletres (del qual trobareu la crònica corresponent també en aquest blog). I a continuació les clubaires m’havien organitzat un comiat-homenatge a través d’algunes de les obres que tinc publicades.
Ha hagut més jocs i muntatges, però els comentaré en la crònica de l’altre grup. Des d’aquí només vull agrair, de nou i per enèsima vegada, no sols la magnífica festa de comiat que m’han organitzat, sinó també i sobretot els anys compartits. Ens hem anat trobant mensualment i hem anat comentant una novel·la rere l’altra, hem discutit sobre la seva temàtica, al voltant de l’estructura, ens hem aconsellat altres lectures... i hem anat penetrant, cada dia una mica més, en el coneixement de l’altra i de nosaltres mateixes. Hem compartit lectures, però també hem compartit la vida.
Gràcies. Gràcies sinceres per tot el que m’heu donat. I sí, ho sé: us trobaré a faltar.
David Foenkinos
Escriptor i guionista francès (París 1974),
va estudiar literatura i música en aquesta mateixa ciutat. De fet va compaginar
els estudis d’Humanitats a la Universitat de la Sorbona amb les classes de
guitarra que ell mateix impartia alhora que tocava en un grup de jazz.
Amb la seva primera novel·la, Inversion de l’idiotie (2002), va rebre
el premi François-Muriac1. Amb tot, i malgrat aquest reconeixement, no va ser
fins el 2004 quan la carrera literària d’aquest autor va suscitar un veritable
interès per part dels lectors, i aquest esclat es va produir arran de la
publicació de la segona novel·la, traduïda al castellà sota el títol El potencial erótico de mi mujer, que va
obtenir el premi Roger-Nimier.
Pocs anys després apareixeran els seus dos
grans èxits de vendes. En primer lloc La
delicadesa (2009), una novel·la que el consolidarà en el panorama literari
francès i mundial a causa de les nombroses traduccions que es duran a terme, i
també per la versió cinematogràfica estrenada el desembre de 2011, corealitzada
amb el seu germà Stéphane i comptant amb el treball de l’actriu Audrey Tautou
com a protagonista. I en segon lloc, el 2014, es publica Charlotte, guanyadora de dos dels més prestigiosos premis literaris
francesos, el premi Renaudot i el premi Goncourt des lycéens, i també el Globus
de Cristall a la millor novel·la assagista.
A més d’aquests títols ha publicat altres
novel·les, i d’entre elles podem citar Els
records, La biblioteca dels llibres
rebutjats, Cap a la bellesa (novel·la que comentarem en el nostre
club de lectura), La família Martin, i Dues germanes. També
participa de forma habitual en l’escriptura col·lectiva de relats i contes
curts que són publicats per editorial francesa Gallimard, en la qual trobem el
gruix de la seva obra.
·
L’obra
¿Què fa un professor de la facultat de Belles Arts de Lió treballant
de vigilant al museu d’Orsay de París? Aquesta pregunta se la planteja diverses
vegades Mathilde Mattel, la directora de recursos humans del museu, i també se
la fa el lector al llarg de tota la primera part de la novel·la. Una primera
part on coneixerem Antoine Duris, aquest antic professor que ho ha deixat tot
amb la intenció d’esdevenir invisible al món. La seva finalitat, sembla ser, és
la d’amagar-se de la vida i cercar, de nou, la bellesa. Una bellesa que, creu
ell, es troba en l’Art.
Serà a la segona part de la novel·la on l’autor, David Foenkinos,
gràcies a un flashback que ens ubica uns mesos enrere, ens exposarà la situació
personal complicada que ha viscut Antoine Duris. I encara continuarà dins
aquest flashback la redacció de la tercera part de la novel·la, que ens exposa
com l’home, quan creu que ja s’està refent, viurà una nova adversitat que,
aquest cop sí, l’acabarà d’ensorrar.
Anirem avançant en la lectura, i la història que se’ns narrava a les
primeres pàgines es recuperarà a la quarta part de la novel·la, i en ella
acompanyarem Antoine Duris en el camí que ell creu necessari fer per recuperar
l’equilibri.
Cap a la bellesa és
una obra que ens parla de la duresa de la vida, de les vicissituds a què estem
sotmesos, i ens aboca a considerar l’Art com un amagatall on podem trobar la
bellesa; aquella que sovint ens manca a causa de les adversitats. És també una
obra que ens parla d’amor i esperança, de culpa i perdó, de segones
oportunitats i de l’efecte que qualsevol acte nostre pot causar en la vida dels
qui ens són propers. Tot plegat amb un estil àgil, poètic, i amb frases que, de
ben segur, el lector voldrà remarcar per la seva intensitat expressiva.
Altres dades
·
David Foenkinos a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/David_Foenkinos
·
Crítica de Hacia la belleza: https://www.criticaspolares.com/resenas-literarias/resena-hacia-la-belleza/
·
Ressenya de Hacia la belleza: http://librosquehayqueleer-laky.blogspot.com/2019/03/hacia-la-belleza-david-foenkinos.html
·
Entrevista a David Foenkinos: https://youtu.be/CY7WanHRhvE
·
Obres de David Foenkinos al Catàleg Aladí:
https://youtu.be/CY7WanHRhvE
Sílvia Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada