Recomanació d'un llibre del nostre centre d'interès Punt de Gènere sobre temes d'igualtat de gènere i feminismes: "No Madres. Mujeres sin hijos contra los tópicos”, de María Fernández-Miranda

 

En aquest assaig titulat No madres: mujeres sin hijos contra los tópicos, l’autora explica la història de la seva No-Maternitat. Comença amb una anècdota, i és que quan es va casar l’any 2011, la seva mare li va dir: “Resaré a Sant Anotni per a que tinguis un bebè.” Ella va respondre: “Apa, mama, millor demana-li que publiqui un llibre, que em faria més il·lusió!”. Aleshores, tenia 36 anys i no tenia un desig massa ferm de ser mare, no tenia allò que se’n diu instint maternal. Tot i així, per convencionalismes i pressions de l’entorn, i perquè ella considerava que per ser la dona perfecta i la bona esposa havia de ser mare, va decidir sotmetre’s a una fecundació in vitro. A una després de l’altra, fins a set vegades. Li va preguntar a la metgessa si era un procés dur, i li va contestar que físicament no, però psicològicament sí. De fet, és dur i estressant pel cos i per la ment, ja que t’has de punxar diàriament hormones i sotmetre’t a operacions. A més, si l’òvul no resulta fecundat es genera una sensació de frustració i trencament de les expectatives que pot afectar també la relació de parella. Al cap de dos intents fallits, el ginecòleg apunta que potser no pot concebre a causa de l’endometriosi que pateix, la malaltia invisibilitzada que afecta moltes dones que la viuen en silenci cada mes. Una malaltia benigne però que provoca forts dolors menstruals, per la qual resultarà més difícil quedar embarassada de manera natural. Ho resumeix: Té una malaltia, l’endometriosi, que li impedeix quedar-se embarassada i per alleujar els seus símptomes el millor que pot fer és quedar-se embarassada però alhora ha de prendre anticonceptius, per regular el seu cicle menstrual. Qui ho entén, tot això?

Realment, ella volia tenir fills? O feia tot això perquè s’hi veia obligada per una mena de poder invisible? Quan li diuen que el segon intent tampoc no ha anat bé, sent més aviat indiferència, però també frustració perquè allò que s’havia proposat estava costant més del compte. Declara: “Que una dona constatés que no volia tenir fills em semblava tan intranscendent com que confessés que preferia viure al camp enlloc de a la ciutat: una simple elecció de vida.” Però en societat no es recull de la mateixa manera aquesta confessió, perquè encara assimilem, conscient o inconscientment, que una dona es converteix veritablement en dona quan esdevé mare. És a dir, que no es pot ser dona si no ets mare. Una falsa creença que afecta a moltes dones, tant a les que volen ser mares i no poden, com a les que poden ser mares i no volen.

Després de segles de lluita feminista per la igualtat pels que les dones hem aconseguit tenir llibertat per escollir amb qui ens casem (o no), tenir dret al vot, tenir independència econòmica, poder treballar fora de casa o formar part del govern d’un país, resulta contradictori que la pregunta de “i tu, quan seràs mare?” i el judici social que comporta dir que no a aquesta possibilitat, sigui sent omnipresent. Confessa l’autora: “Només hi ha una situació en què la persona que tinc davant no m’ha fet sentir malament per no ser mare: les entrevistes de feina.” Perquè si es tracta de l’entorn laboral, millor no et plantegis quedar-te embarassada o presentar-t’hi quan ja ho estàs. I a més sembla que, pel fet de ser mare, hagis de renunciar a la teva vida professional, degut a les dificultats per a la conciliació familiar que existeixen sobretot a l’empresa privada. En aquestes contradiccions ens hem de veure...Contradiccions que limiten i condicionen la vida d’una dona, fins el punt que sembla que no podrà prendre les seves pròpies decisions guiada pel seu desig i la seva voluntat reals. 

Sobre l’autora

Maria Fernández-Miranda va néixer a Gijón l’any 1975. Es va llicenciar en Periodisme per la Universitat de Navarra, professió que ha exercit en diversos mitjans de comunicació. L’any 2003,  va començar el seu recorregut per les revistes femenines; va estar treballant dos anys a la redacció de Marie Claire i altres nou a la de Yo Dona. Va ser directora de Bellesa a la revista Elle i des de gener de 2017 ocupa el càrrec de subdirectora a Cosmopolitan.