Crònica sobre "Les generacions espontànies" de Mar Bosch al club de lectura Celler de Lletres

Crònica club de lectura Les generacions espontànies, de la Mar Bosch Oliveras (Periscopi, 2016). Trobada del dia 10 de novembre del 2023. 

 

En un ambient generalitzat de lectura agradable i divertida, encarem el club de lectura Celler de lletres amb l’obra de la Mar Bosch Oliveras amb aquell entusiasme que ens encomana la protagonista d’aquesta història hilarant. D’entrada, ja es comenta per activa i per passiva, que l’art d’explicar històries de l’autora ha enganxat a totes. Aquest ús senzill i precís del llenguatge que té la Mar Bosch ens ha deixat clavats a la lectura des de la primera pàgina tot i que no es vegi, a l’inici, cap on ens vol portar la narradora.

Dividim l’obra en tres grans blocs, un primer de presentació del personatge, un segon en què anem veient el currículum de la protagonista en l’entrevista que manté amb els senyor Gris, director general de l’empresa del mateix nom, i una tercera en el gir final en què l’Eva Botet, aquesta protagonista mig despistada i dubitativa del principi, aconsegueix convèncer el fill de l’amo per a casar-se amb ella. Sorprèn, això sí, aquest final inesperat. Ningú es podia pensar que aquella noieta que al principi semblava tan apocada i insegura es pogués acabar casant amb el príncep blau de la història, malgrat que aquest príncep blau tingui més perill que un escurçó. Aquest potser és l’únic però de la novel·la. Aquest gir final, que podria no semblar coherent amb el perfil de la protagonista, i que sembla un Deux et machina davant les presses per acabar l’obra. Analitzant a fons el personatge, però, i després de diferents intervencions de les clubaires, arribem a la conclusió que sí que podria arribar a ser versemblant que l’Eva Botet, que finament sembla trobar en el Miquel, el fill de l’amo, aquella mitja taronja que li faltava, acabi portant l’aigua al seu molí i es casi amb ell.

Una altra de les reflexions interessants que surten, és el fet que ens adonem que el món de l’Eva Botet dista força del nostre. Potser l’edat de la protagonista hi ajuda, perquè aquesta manera de tractar el tema de la parella i la filosofia de vida difereix en bona mesura dels aprenentatges i la realitat del membres del club. Donem per fet, però, que no per això és inversemblant.

Es comenten, d’altra banda, moments de divertiment extrem en la narració, com per exemple els diferents oficis de la protagonista i la manera com els tracta l’autora. També les aventures i desventures que hi succeeixen, cosa que ens remet una mica a l’estil de Pere Calders en el fet que els diferents capítols es converteixen en contes fantàstics que bé podrien funcionar per ells mateixos com una història a part.

També es comenta llargament l’aparició de personatges estel·lars que imprimeixen a l’obra un to realment únic. La senyora Victòria, per exemple, la veïna que cuida de l’Eva com una autèntica mare, que l’ajuda a vestir-se adequadament, que la pentina quan toca, que li dona consells. O el mateix senyor Duran, a qui es troba a l’ascensor i que la confon sempre amb una tal Eva que no és ella però que havia conegut de petita enganxada a les faldilles de la seva mare. Aquests personatges, que acompanyen la protagonista en el seu dia a dia, fan que l’obra tingui més color, sigui més diversa, ens posa de peus a terra.

Potser el que més agrada d’aquesta obra, però i tal com ja hem comentat, és el llenguatge i el ritme de lectura. Sense ser una obra de grans accions, de grans problemes, de trames complicades, el lector hi queda enganxat malgrat les digressions de la protagonista perquè la manera de narrar ens atrapa. Aquesta és potser la seva virtut més destacada i la que ha provocat que, gairebé per unanimitat, es consideri Les generacions espontànies una lectura que ha valgut la pena.

Mar Bosch Oliveras

 

(Girona, maig del 1981) és llicenciada en Filosofia i especialitzada en Periodisme Cultural per la Universitat de Girona.

S’ha dedicat bàsicament al món de l’educació.  Darrerament ha treballat com a tècnic de comunicació i premsa a l’Ajuntament de la Bisbal d’Empordà. Actualment desenvolupa una feina semblant a Fundació Plataforma Educativa, tasca que compagina amb l’escriptura i amb la criança dels seus dos fills. Viu a Vilablareix, on condueix el club de lectura des del 2015.

De ben petita es va aficionar a escriure històries per entretenir familiars i amics. Primer van ser poemes. Després relats curts. Finalment, articles, ressenyes i reflexions. Ha col·laborat amb la Revista de Girona, el setmanari El Temps, a Núvol Digital de Cultura, a l’editorial Gavarres i el diari Ara. És col·laboradora habitual del diari El País en la secció cultural l’Escrita.

Bedlam, darrere les hores càlides. (Empúries 2012) va ser la seva primera novel·la, amb la qual va guanyar el XXXII premi Just M. Casero de novel·la curta. 

Dos anys més tard, publica 1001 curiositats de Girona i el Gironès (Redbooks) un treball de divulgació històrica i patrimonial.

Les generacions espontànies (Periscopi 2016) va ser la seva segona novel·la, un text que va guanyar el Premi Setè Cel (2017)

Vindràs amb mi després del diluvi (Comanegra 2018) és una novel·la que forma part de la col·lecció Matar el monstre.

La dona efervescent (Univers, 2020) és la seva darrera novel·la. Es tracta de la nova aventura de l’Eva Botet, la protagonista de Les generacions espontànies.

El dia de l’esquerda (La Galera, 2021) novel·la juvenil.

L’edat dels vius (Univers llibres, 2021) novel·la de ciència-ficció, una distòpia en clau filosòfica que capgira la idea que tenim del món.

Les generacions espontànies

Fresca, divertida, original, actual i, sobretot, espontània. Aquests són els adjectius que se m’acudeixen, d’entrada, per definir Les generacions espontànies de la Mar Bosch. Aquesta és una novel·la que entra sola, que t’enganxa per la frescor que transmet, que et fa riure perquè és divertida, que et sorprèn perquè és original, què et lliga al text perquè és de rabiosa actualitat.

L’espontaneïtat la posa la protagonista, l’Eva Botet, una noia d’uns trenta anys que va a fer una entrevista de feina a una empresa que sap que no la contractaran. Aquesta actitud negativa cap a les seves possibilitats provoca que actuï amb total espontaneïtat davant de l’entrevistador, que no és altre que el director general de l’empresa.

Bona part de la novel·la és un diàleg entre la protagonista i l’entrevistador. Això fa que el text estigui construït com a tal, amb expressions col·loquials, amb un discurs de ritme trepidant i amb reflexions sobre la seva manera de veure la vida que s’entrellacen amb allò que realment li pregunta el director general.

Les generacions espontànies de la Mar Bosch parlen d’algú que vol deixar de causar bona impressió per ser finalment ella mateixa sense filtres. Quin bany de realitat més gran hi ha que aquest?

Jordi Romeu Carol