Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ. La invención de Morel d’Adolfo Bioy Casares
Tertúlia
del 10 de novembre de 2023
Hem començat debatent sobre l'estil planer i directe que caracteritza la novel·la. El consens general ha estat que aquesta elecció fa que l’estil no sigui un entrebanc. La narració en primera persona, això sí, obre interrogants sobre la fiabilitat del narrador/fugitiu, i fins i tot sobre la seva salut mental. L’estil es torna més poètic en els moments en què el narrador anònim ens relata l'arribada dels nous visitants a l'illa (intrusos) i les incongruències temporals que provoca, amb escenes com la del ball sota la pluja que hi posen un toc surrealista.
«...sacaron el fonógrafo [...] y bailaban en medio de una
tempestad de agua y viento que amenazaba arrancar todos los árboles»
El gust de Bioy Casares per la narració de
caire fantàstic ha estat reconegut per diverses integrants del club en elements
com ara la repetició interminable del mateix esdeveniment i la distància entre
la realitat i la percepció. Aquests recursos fan que la primera part sigui
veritablement desorientadora. Totes les membres del club han admès que no han
sabut anticipar què estava passant ni cap on tiraria la trama.
«Bioy Casares despliega una Odisea de prodigios que no parecen
admitir otra clave que la alucinación o que el símbolo [...} un postulado
fantástico pero no sobrenatural» Del pròleg de J.L. Borges.
Hem explorat el concepte de "l'amour
fou" surrealista i la fascinant relació entre la invenció de Morel i el
mecanisme de l'enamorament, especialment en la figura enigmàtica de Faustine.
«Tal vez siempe hemos querido que la persona amada tenga una
existència de fantasma»
La novel·la ha suscitat un debat ric sobre la
naturalesa dels records i la seva connexió amb la invenció de Morel. La
successió de records al final de la novel·la, sorgits torrencialment de la
memòria del narrador, obra la possibilitat de trobar una clau de lectura en el
mecanisme de la memòria.
«Era un sistema para recomponer las presencias de los muertos»
Hem aprofundit en el fet de com la invenció de
Morel pot ser interpretada també com una metàfora del mecanisme narratiu mateix.
Considerant que el fugitiu és, en realitat, un escriptor, hem connectat aquesta
revelació amb el món l’escriptura entesa com a «aparato de contrarestar ausencias».
La sessió ha estat marcada per la reflexió
sobre les implicacions ètiques de l'experiment de Morel. Hem qüestionat la
moralitat d’una recerca de la immortalitat a través de la reproducció total de
la realitat. Hem debatut sobre les qüestions morals plantejades per la
immortalitat digital, i també sobre el grau de complicitat o coneixement dels
visitants sobre la veritable naturalesa de l’estada a l’illa.
«No vamos a discutir una eternidad»
Diverses membres del club han destacat com la
novel·la, escrita el 1940, sembla anticipar-se temes contemporanis com les
intel·ligències artificials i les representacions hologràfiques. Les similituds
entre la creació de duplicats de la realitat a l'illa i la creació d'entitats
digitals avançades en el nostre món actual han generat discussions intrigants sobre
com La invención de Morel podia haver predit el futur de les tecnologies
virtuals i la representació artística per mitjans artificials.
Adolfo Bioy Casares
Nascut a Buenos Aires el 1914, Casares fou un escriptor que tenia una
relació amb la literatura marcada per l’elegància salpebrada amb pessics
d'erudició, ironia i humor. Fins a finals dels anys trenta, en el seu període
d'aprenentatge. Bioy Casares fou un declarat entusiasta del "surrealisme i
l'art desassenyat".
Cap a l'any 1935 va conèixer Jorge Luis
Borges, amb qui va establir una profunda i fructífera amistat, reforçada per la
seva col·laboració a la influent revista Sur, aleshores dirigida per Victoria
Ocampo (Bioy Casares estava casat amb la seva germana, l'escriptora Silvina
Ocampo ). Les convergències temàtiques i estilístiques entre tots dos
escriptors els van dur a escriure a quatre mans, signant amb el pseudònim de H.
Bustos Domecq els reculls Seis problemas
para don Isidro Parodi (1942) i Crónicas
de Bustos Domecq (1967).
A banda de la novel·la breu que ens ocupa, va
escriure Plan de evasión (1945), una
extensa metàfora sobre un món tancat on un governador filantròpic manté els
presoners captivats per la il·lusió de llibertat. El Sueño de los héroes, 1954, més realista, s’ocupa dels suburbis
més foscos i perillosos de Buenos Aires, on les baralles amb ganivets formen
una mena de llenguatge de codis directes i crus. En aquest text Bioy Casares aconsegueix
elevar al rang de mite allò que inicialment era només una simple anècdota.
Vorejant l'al·legoria dramàtica i el conte filosòfic, va escriure la novel·la Diario de la guerra del cerdo (1969), on
descriu un conflicte generacional en el qual, en una guerra sense treva, els
joves han decidit a eliminar físicament i espiritualment els vells.
Bioy Casares fou també un contista notable,
amb una inclinació molt acusada per les històries que juguen amb les
convencions del gènere fantàstic i moltes vegades+ les capgiren completament.
El gust pels gèneres fantàstics i detectivesc
de Casares i l'obsessió per la recerca d'un món on la realitat i la irrealitat
s’interfereixin entre si contínuament trobaren la seva plasmació narrativa en La Invención de Morel (1940), publicada amb un prefaci de Jorge
Luis Borges en què afirmava de la novel·la breu : “He discutido con su autor
los pormenores de su trama, la he releído; no me parece una imprecisión o una
hipérbole calificarla de perfecta”.
Escrita en forma de diari, és una mena
d'al·legoria fantàstica on convergeixen els grans temes del gènere en una
peculiar història d'amor en una illa deserta. Tanmateix, la novel·la
aconsegueix anar més enllà de la simple història inquietant i planteja seriosos
dilemes filosòfics sobre la memòria, la mort, el record i la literatura entesa
com a màquina d’enregistrament d’instants.
L'estratègia literària de Bioy Casares
consisteix a plantejar un problema que es pot resoldre en part per lleis
generals acceptades i en part solament per les lleis particulars de la narració
mateixa. Bioy Casares es nega a utilitzar recursos com el sentimentalisme i el
suspens, que considerava indicis de mala qualitat literària. Així, opta per un
cert distanciament que afavoreix la concepció artesanal a partir de continguts
anecdòtics. Per a ell escriure significa imposar un nou ordre en constant
renovació, deliberadament il·lusori i no immediatament intel·ligible, al caos
del món real.
La invención de Morel ha estat una novel·la molt influent
malgrat la seva breu extensió: ha inspirat des de pel·lícules com L’any passat a Marienbad d’Alain Resnai
o La Jetée de Chris Marker, fins a
sèries de TV com la popularíssima Lost.
Xavier
Zambrano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada