Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ
El mismo mar de todos los veranos d’Esther Tusquets
Tertúlia del 15 de desembre de 2023
En la darrera sessió de l’any del club
de lectura Segona fermentació, hem
debatut amplament la novel·la d’Esther
Tusquets publicada l’any 1978. La major part de les integrants del club han
trobat que l’estil narratiu torrencial, amb frases-riu que avancen gairebé
sense punts, és al començament un
obstacle que fa que costi unes quantes pàgines endinsar-se en la novel·la. La
majoria s’hi ha anat involucrant més a mesura que aquesta cadència es feia
familiar i sobretot en la segona part, on la història d’amor entre la
narradora, una professora en plena crisi de maduresa i Clara, una de les seves
alumnes, pren volada.
«cuando una está por primera vez al otro lado
de la juventud, y cuando empieza a temer que hayan terminado para siempre las
historias»
El factor classe social ha estat un
dels eixos del debat. La rebel·lió de la narradora contra tot el que representa
el món dels seus pares i, per extensió, de l’alta burgesia guanyadora de la Guerra
Civil, formalment conservadora, però amb un estil de vida basat sobre la
hipocresia, s’articula en diverses vies d’escapament. En primer lloc, la
literatura i els seus mites associats, sobretot fantàstics com Peter Pan, i de l’antiguitat
grecollatina); i en segon lloc, en la descoberta de l’amor en l’adolescència.
«Creo que la casa vieja y la nina oscura
sellamos un pacto en las tinieblas. Inventamos extraños ritus órficos, secretos
riots subterráneos para escapar así a la diosa de la luz, Atenea tonante»
La importància de les dues cases,
l’una a l’Empordà i l’altra a Barcelona, l’una amb vistes a un mar d’aigua i
l’altra amb vistes a un mar de fulles,
l’una associada a l’àvia i l’altra a la mare, rau en la seva condició de
testimonis de la memòria de classe, i a un mateix temps de darrer refugi i
recer en la maduresa de l’autora.
«la casa de mi abuela junto a la playa, entre
el rumor del mar [...] y el viejo piso de mis pedres —de mi madre— con los tres
balcones dominando el triangulo cabalístico sobre el mar variable —y también
rumoroso— de las hojas primaverales»
Una de les parts de la novel·la que ha
trobat més ressons en les integrants del
club ha estat la descripció de l’ambient opressiu de l’educació
nacionalcatòlica durant el franquisme. Aquesta part ha motivat un enfilall de
records vivencials d’aquella època.
«hubo cuarenta años de un disfraz-uniforme que
hacía impossible todos los disfraces»
El final de la novel·la ha estat
analitzat en termes pròxims a la tragèdia pel sentit de fatalitat amb què és
descrit. Malgrat la gosadia que suposa una relació lèsbica i la descripció molt
acurada del malestar de classe, la narradora acaba reintegrant-se a les
convencions del món d’on prové per causa del retorn del marit absent (com la
majoria d’homes en la novel·la) en l’escena esgarrifosa de la “papallona
enclavada”.
«hubo al principo una mirada combativa y ardiente,
una mirada indòmita y apasionada, y esta mirada se fue muriendo poco a poco
[...] és terrible presenciar la agonia lenta, el moroso asesinato de una
mirada»
Esther Tusquets
L’autora
Autora catalana (1936- 2012) nascuda
a Barcelona. Es graduà en Filosofia i Lletres
a les universitats de Barcelona i Madrid. Impartí classes de literatura i
història a l'Acadèmia Carrillo fins que, a principis dels anys seixanta,
s'aventurà en el món de l'edició. El
1960, va fer-se càrrec d’una editorial fundada pel seu oncle a Burgos el 1936 i
la reconvertí en l’editorial Lumen, que sota la seva direcció durant quaranta
anys s’havia de convertir en una de les editorials més prestigioses del
panorama literari.
El malestar de classe per pertànyer a
una família de l’alta burgesia que havia fet costat a l’Alzamiento és palès tot
al llarg de la seva narrativa i obra autobiogràfica (com es veu clarament en el títol Habíamos ganado la guerra de 2007). El seu rebuig a un clima que
anomenava “el feixisme clerical ambiental” es va traduir en l’orientació
crítica i cosmopolita que va donar a l’editorial que dirigia.
Esther Tusquets també va desenvolupar
una llarga trajectòria literària que va abraçar diversos gèneres, com la
novel·la, les memòries, el relat curt i l'assaig. El seu estil es caracteritza
per un llenguatge precís, amb atenció als detalls, i una sintaxi barroca,
el·líptica. Temàticament, fou de les primeres autores de l’Estat en posar el
focus en la situació de les dones en un context d’asfíxia moral i masclisme
generalitzat.
A més de nombroses novel·les i llibres
de relats, la seva obra autobiogràfica s’inicia amb Confesiones de una editora poco mentirosa (2005) i comprèn tres
llibres més: Habíamos ganado la guerra (2007), Confesiones de una vieja dama indigna (2009) i Tiempos
que fueron (2012), llibre coescrit amb el seu germà Oscar Tusquets.
L’obra
Publicada el 1978, la novel·la
representa el debut literari tardà (amb més de quaranta anys) d’una autora que
fins aleshores s’havia dedicat a tasques de direcció editorial. La data no és
casual perquè la temàtica de la novel·la hauria suposat molts entrebancs a la
publicació de la novel·la durant el franquisme.
La introspecció, l’evocació del passat
i el sentiment d’estar atrapada a la classe social a la qual pertany (burgesia
barcelonina castellanitzada i conservadora) configuren una novel·la de to
elegíac i crític, to que és matisat per una sensualitat desafiant i un gust
marcat pel detallisme narratiu.
Es tracta d’una de les primeres
novel·les que va representar obertament el desig lèsbic en la literatura
espanyola i com a tal suposa una fita important des de la perspectiva de
gènere.
El mismo mar de todos
los veranos és una novel·la riu, és a dir, una novel·la
on el cabal narratiu avança d’una manera torrencial sense pràcticament pauses
(en aquest sentit cal destacar l’abundància de comes i la raresa dels punts en
el text). En el cas d’aquesta mena de novel·les és recomanable que el lector es
deixi endur, és a dir, que no miri de comprendre totes les frases immediatament
o bé a força de recapitular i tirar la mirada enrere. Aquest deixar-se endur
—la desorientació de no saber on ens durà la frase i quin és el seu referent o
antecedent precís— forma part de l’experiència de lectura d’una novel·la riu
com aquesta.
El mismo mar de todos los veranos (1978) forma part de la coneguda com a Triología del mar
que comprèn dues obres més: El amor es un juego solitario (1979) i Varada tras el último naufragio (1979)
Xavier Zambrano, gener del 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada