Resum de la segona trobada, de dimecres 15 d’octubre: Llegir és un viatge... al passat.

La veritable història de la Flora Pomerània

escrita per Anna Vilar i il·lustrada per Jordi Vila Delclòs.

El dimecres 15 d’octubre vam iniciar el club berenant, a peu dret, al voltant d’una taula on hi havia 
coca, croissants, ensaïmades, xocolata, sucs i aigua. Teníem bons motius de celebració: era l’onomàstic de la Teresa, el desè aniversari d’algunes lectores, la benvinguda de noves incorporacions i l’inici de curs amb la novel·la de l’Anna Vilar, l’autora de Xuts en la foscor, que vam llegir i ens va visitar l’any passat... què més voleu? I, és clar, entre mossegada i queixalada vam iniciar la conversa que... va ser un no parar!

 

El cas és que La veritable història de la FloraPomerània va triomfar; vam parlar amb entusiasme de les quatre generacions de Flora que són: la Pomerània, la besàvia; la Wood, l’àvia; la Riera, la mare, i l’adolescent, la que narra la història en primera persona. Us podeu imaginar el garbuix que ens fèiem per concretar de quina Flora parlàvem? Sort dels cognoms. A més, hi apareix el dietari de la rebesàvia Aurora Roig, correspondència entre elles i, fins i tot, el quadravi que va portar el cognom Pomerània al nostre país.

 

Pel que fa als personatges vam repassar com és la relació entre els tres germans: en Fèlix, un pèl estirat i manaire, sempre actua amb calma; la Flora, molt curiosa, amb empenta i iniciativa, sempre ho resolt tot amb entusiasme; i la Frida, que és despreocupada i llunàtica, però tot allò que intueix ho encerta. Vam considerar que la mare està desbordada per l’allau de novetats: encaixar que la seva mare va ser “un model de carmanyola”; que el seu avi no és en George Wood sinó en Jordi Fuster i, a més, haver de compartir-ho amb la seva mare que viu en una residència i sovint pateix lapsus de memòria. Enteneu que tingui por de patir més d’un cobriment?

A part, vam destacar que tant la intervenció de la Clara Pomerània com la troballa d’en Roger Fuster són dos fets vitals per la progressió del relat.

 

Pel que fa a la ubicació de la història, vam convenir que passa en algun indret prop de Barcelona que ja tingués tren ara fa cent anys; que la visita del matrimoni Albert i Elsa Einstein a la capital, l’any 1923, és crucial per l’argument i que la violència o les grans dificultats de la guerra civil hi surten de passada.

 Pel que fa a l’estructura, vam constatar que l’obra té 14 capítols breus, numerats i amb títol; que s’hi reprodueixen fragments dels diaris de la rebesàvia Aurora i de la besàvia Flora i la correspondència amb la tia Clara, els Einstein o el Jordi Fuster. A part, dels correus electrònics i la transcripció de l’entrevista a l’àvia, a la residència. No us ho perdeu, vam precisar la diferència entre el vocabulari dels documents antics i els actuals. Expressions com “carrincló”, “cursi”, “poc convenient”, “qui-sap-lo”, “còctel”, ara estan en desús.

 

Pel que fa a les il·lustracions, les vam mirar i remirar i les vam trobar molt boniques, encertades i ben ambientades. 

El llibre va generar un debat tan entusiàstic i animat, que va sorgir la qüestió: tot és tan perfecte, no hi podem trobar alguna pega a la novel·la? Després d’un silenci prou significatiu, es van alçar un parell de mans per dir que no els havia “enganxat”; que no seguia un ordre cronològic i això despistava i feia perdre el fil de la narració; que tot ho resolien amb facilitat.

 

Ara, fins i tot a qui no havia agradat, l’havia recomanat a la seva mare, perquè... i en això tots hi vam 


estar d’acord: tan la Flora Pomerània com la rebesneta Flora són personatges amb molt caràcter, amb molta força i valentia, són actives, emprenedores i resolutives. Tenen tal nivell d’autoestima i d’empoderament, que, vulgues no vulgues, l’encomanen al lector.

 

Aquesta reflexió ens va fer pensar en l’Aran i la seva àvia, les protagonistes de Xuts en la foscor, la lectura de l’any passat, que en circumstàncies molt diferents, també eren molt atrevides, llestes i coratjoses.

 

En arribar l’hora, va costar poder canviar de tema i presentar la lectura de novembre: Els últims gegants escrit i il·lustrat per François Place. No hi havia manera d’aturar el fluir de comentaris, observacions, propostes i recomanacions d’altres lectures. Els qui vam poder, ens vam quedar una bona estona més.

 

Hem començat amb molta embranzida... confiem que es mantingui.