Club de lectura CELLER DE LLETRES
Els fantasmes del Trianon, de Nèstor Luján
- L’autor
Periodista i escriptor (1922-1995), els seus inicis
els trobem a la revista Alerta
(publicació lligada al SEU) quan cursava Filosofia i Lletres, estudis que no va
finalitzar. El 1943 es va incorporar al setmanari Destino, en el qual des del 1946 va disposar d’una columna pròpia: Al doblar la esquina. En aquests escrits
denunciava el mal estat dels serveis públics de Barcelona i això li va valer
una amonestació per part de les autoritats franquistes.
El 1952 obté el títol de periodista i el 1958 és
nomenat director, precisament, de Destino.
Des d’aquest càrrec i quan la situació política li ho va permetre (1966) va
donar entrada a un seguit d’articulistes moderadament crítics amb el règim i
ell mateix va signar algun article de denúncia. Tot plegat va provocar diversos
expedients, la suspensió de la revista
durant dos mesos el 1967, i un procés que el va obligar a dimitir del càrrec, a complir vuit mesos de presó i fer efectiva una quantiosa multa.
durant dos mesos el 1967, i un procés que el va obligar a dimitir del càrrec, a complir vuit mesos de presó i fer efectiva una quantiosa multa.
A finals de 1974 va tornar al capdavant de Destino, però va dimitir l’any següent
per desacords amb la nova propietària. Poc després va ser nomenat director de
la revista de divulgació històrica Historia
y Vida (1975-1992). Més endavant es van iniciar les seves col·laboracions
regulars amb diverses publicacions: La
Vanguardia, El Observador, Avui, El Noticiero Universal...
Era un home de gran curiositat i es va interessar
per la política, la tauromàquia, la boxa, els viatges, la gastronomia i moltes
altres temàtiques. A finals dels anys vuitanta va començar a publicar de forma
regular en català alhora que va encetar una prolífica etapa com a novel·lista.
Alguns títols que cal destacar, entre d’altres, seria: Decidnos, ¿quién mató al conde? (1987), Casanova o la
incapacitat de perversió (1988), La
Puerta de oro (1990), La folla jornada (1991), Los espejos paralelos (1991), La Rambla fa baixada (1994), i
Els fantasmes del Trianon (1996).
Per tota aquesta obra ha rebut diversos premis i
reconeixements, així com el Premio Nacional de Gastronomía
1974, i la Creu de Sant Jordi el 1985.
- L’obra
La ressenya de contraportada del llibre afirma que
aquesta novel·la, premi Sant Jordi 1995, conté tots els ingredients que
componien la vasta cultura de Nèstor Luján. Ja s’ha indicat en l’apartat de la
seva biografia que va ser un home curiós, interessat per moltes i diverses
temàtiques, i efectivament aquests coneixements es posen de manifest en Els fantasmes del Trianon. Per tant, què
hi podem trobar? Referències gastronòmiques; una reconstrucció minuciosa dels
ambients i dels personatges històrics; la incursió en el gènere policíac; i una
descripció al voltant dels fets sobrenaturals, tan importants en la novel·la
que ens ocupa, basats en una acurada documentació.
L’obra avança en base a tres moments ubicats
temporalment en èpoques diferents. Per començar ens situem en l’any 1789, en
plena Revolució Francesa. L’altre escenari cal col·locar-lo el 1901, quan dues
turistes angleses visiten els jardins del Palau de Versalles i se’ls apareix el
fantasma de la reina Maria Antonieta. I per acabar ens traslladem al 1951, quan
un grup de persones interessades en els fets paranormals volen investigar el
que succeí a principis de segle, quan les dues turistes van declarar el que havien
vist, i per aconseguir-ho planifiquen tota una recreació que reconstrueixi
aquelles mateixes condicions ambientals.
Només amb aquestes dades argumentals ja podem
deduir que és ben cert, doncs, l’enunciat amb què s’iniciava aquesta ressenya
quan es parlava de la curiositat intel·lectual de l’autor. Els fantasmes del Trianon pot ser considerada una novel·la on es
fusionen tres gèneres literaris: històric, negre i terror (o senzillament
històries de fantasmes).
L’obra està escrita amb el lèxic brillant a què ens
tenia acostumats l’autor, en ocasions amb girs peculiars i divertits, i amb
salts temporals constants que, en cap cas, ni cansen ni provoquen que el lector
perdi el fil de la història. Una novel·la amb un guardó literari que es va convertir, gairebé,
en un homenatge pòstum ja que Nèstor Luján va morir aquell mateix any.
- Tertúlia del divendres 10 de
gener de 2014
Nèstor Luján era un home
extraordinàriament culte, el que podríem anomenar un erudit. Aquesta és la
premissa amb la qual hem iniciat la primera trobada de l’any del Club de
lectura Celler de lletres. I ha estat així perquè aquesta és la conclusió
immediata a què hom arriba després de llegir Els fantasmes del Trianon.
Al llarg de la lectura de la novel·la
trobem referències a diversos esdeveniments històrics, interessants
informacions gastronòmiques, apunts precisos sobre literatura, música,
filosofia, ciència, art, i moltes altres manifestacions culturals que omplen i
enriqueixen de coneixements les pàgines del llibre.
Se’ns fa evident, després
d’endinsar-nos en aquesta història, que Nèstor Luján defensava l’ideal de
l’humanista del Renaixement, el savi erudit que domina totes les disciplines.
Això mateix ho posa en boca d’un parell de personatges en oposar aquest
concepte a la figura de l’especialista, i ho manifesta, en general, en totes
les converses dels personatges que hi apareixen.
Però més enllà d’aquesta magnífica
mostra de coneixements i saviesa val a dir que Els fantasmes del Trianon, a la majoria dels clubaires, no els ha
atrapat. Excepció feta de quatre o cinc persones que sí han gaudit de ple amb
la novel·la.
S’ha considerat que malgrat mantenir
certa intriga i dur-nos encuriosits fins al final, la història no té un clímax
clar en el qual col·locar l’interès i la intencionalitat de la narració, sinó
que tot plegat (les tres històries que es desenvolupen en èpoques diferents) és
una excusa per plantejar-nos molts altres temes.
Un d’ells, i potser el que té més
força, és la possibilitat de viatjar en el temps. Per exposar aquesta matèria
ens parla d’Einstein i la teoria de la relativitat general segons la qual, i
explicada en quatre paraules, les partícules materials en moure’s a través de
l’espai-temps el que fan es moure’s endavant en el temps (vers el futur) i cap
a un costat o altre de l’espai. Cosa que permetria un tipus de dilatació
temporal que, ordinàriament, podríem anomenar “viatge en el temps”. Però per
exemplificar aquesta teoria l’autor ens presenta una aventura de fantasmes que
es converteix en el nucli argumental.
Malgrat això que he comentat, a pesar
que la lectura no hagi atrapat a la majoria de clubaires, tothom ha coincidit a
valorar positivament la prosa i l’estil d’escriptura de Nèstor Luján. Fins i
tot en els casos en què la història ha agradat menys s’ha pogut avançar en la
lectura sense dificultats.
També s’ha destacat positivament el
detallisme descriptiu i la recreació dels personatges, elements que de nou ens
demostren el saber fer literari d’aquest autor.
En definitiva els clubaires han
qualificat Els fantasmes del Trianon
com una fantasia a partir de la qual Nèstor Luján ha
desplegat i tractat molts dels temes que sempre li havien interessat. Per tant,
una obra rica i culta.
Altres
dades
·
Els fantasmes del
Trianon
al blog Des de Sants: http://desdesants.wordpress.com/2008/06/03/%E2%80%9Cels-fantasmes-del-trianon%E2%80%9D-1996/
·
Un passeig pel Palau de Versalles (article a Sàpiens): http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/04/18/passejant-pel-chateau-de-versalles/
·
El Petit Trianon com en l’època de la Revolució Francesa (vídeo): http://www.youtube.com/watch?v=KVshZIlK0VI
Sílvia
Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada