Club de lectura
CELLER DE LLETRES
Cançó de la plana de Kent Haruf
(traducció: Marta Pera Cucurell)
● Tertúlia de divendres 12 de març de 2021
Avui s’ha demostrat que la “nova normalitat” té ben poc de normal, perquè
tan bon punt les restriccions han permès la trobada presencial del nostre club
de lectura, aquesta activitat, que durant anys i anys ha estat una esperada i
vívida rutina, aquesta tarda s’ha convertit en un esclat d’emocions i
retrobaments (amb la distància de seguretat). Com també ha quedat palès que
davant les adversitats posem en marxa eines per continuar vivint i compartint
amb intensitat les nostres lectures —aquest és el cas de les sessions virtuals
dels clubs—, però la socialització de la lectura, l’intercanvi d’opinions,
l’explicació d’anècdotes, la puntualització de matisos... i sobretot l’escalf
de les rialles, mostren el seu màxim esplendor en les trobades presencials.
L’obra que havíem llegit i que teníem programat comentar era Cançó de la plana de Kent Haruf, i en una primera ronda d’opinions hem pogut constatar que la lectura ha estat valorada satisfactòriament, tot i que cal remarcar les veus d’un parell de clubaires que, segons han comentat, havien llegit la novel·la i assistien a la trobada intrigades per saber què s’hi diria, d’aquesta narració, perquè per a elles havia resultat una lectura àgil, però sobretot plana.
La idea de planesa ha estat el punt de partida de les diverses declaracions per part de les assistents, perquè en un extrem totalment oposat a aquesta percepció esmentada de narració plana, trobem la sensació d’altres clubaires que consideren la novel·la com una explosió de sentiments que es va gestant mitjançant un estil senzill i natural que penetra pàgina rere pàgina en el lector. En aquest sentit s’ha valorat molt positivament el tractament del punt de vista narratiu per part de l’autor, que ens presenta la història en una successió de capítols mitjanament breus i sempre focalitzant en un o un altre personatge. Un recurs, per l’altra banda, que hem considerat molt reeixit ja no només per l’estructura que implica, sinó també perquè, malgrat anar passant d’un personatge a un altre, en cap moment tens la sensació de pèrdua del fil narratiu i, a més, vas construint, mentalment, el dibuix d’una societat força tancada en ella mateixa i que se’ns mostra amb un traç retratador perfecte.
Però tornant a la idea de planesa, també hem comentat l’estreta relació que manté aquest concepte amb el títol de la novel·la, aquesta cançó de la plana que ja ens augura certs elements de senzillesa als quals, en això també hem coincidit majoritàriament, potser caldria afegir l’adjectiu “trist”: cançó trista de la plana.
I és ben curiós perquè, malgrat aquesta confluència de sensacions vers la suposada tristor, el que la majoria de clubaires en destaquen, de la lectura de la novel·la, és la percepció d’encoratjament. Ja no sols pel “final feliç” —si així el volem catalogar—, sinó també perquè dins les afliccions que mostren els personatges sempre s’obre una petita llum d’esperança vers l’esdevenidor.
La tertúlia també ha girat al voltant del tractament dels personatges més enllà d’aquesta focalització tècnica i estilística amb la qual els treballa Kent Haruf. I en aquest sentit s’ha dit, de l’autor, que ens ofereix una escriptura generosa perquè no només tenim entre les mans una novel·la coral, sinó que els diversos personatges que la conformen són presentats en un mateix pla quant a importància i rol. És evident, però, que cadascuna de les clubaires percep amb més intensitat un o altre, però això no es deu a intensitat narrativa sinó a l’empatia que cada lector hi estableix per motius de caire més personal. D’aquesta manera algunes han ressaltat els dos germans solters, els McPheron, mentre que d’altres han considerat que els dos nens, Ike i Bobby, són els que se singularitzen d’entre la resta de personatges, i encara d’altres han destacat Tom Guthrie, o bé Victoria Roubideaux. Totes hem coincidit, però, en la vital importància de Maggie Jones com a nexe vertebrador de totes aquestes històries.
A més, i ara agafant de nou la qüestió de l’estil narratiu, ha cridat l’atenció, en general, la idea que l’autor, o potser fora millor dir la veu narradora, ens mostra totes aquestes vivències talment com si ens les exposés a través d’una càmera, com una filmació en la qual el director no alça en cap moment la veu i permet que siguin els personatges qui ho expliquin tot. Encara que sigui en base a silencis.
Silencis. Aquest ha estat un altre dels nostres temes de debat. Perquè...
després d’analitzar la narració, després de reflexionar sobre els personatges,
després de comentar l’estil i les tècniques que ens ofereix l’autor, la gran
pregunta que ens fem és: què és el que ens ha aportat la lectura?, quin és el
tema que remarquem com a matèria que perdura al llarg de totes les pàgines?
I un dels que s’ha esmentat és la dificultat de comunicació dels personatges. També hem tornat a remarcar la idea de tristesa. Al costat d’aquesta tristor, i potser també lligat amb la manca de comunicació, hi ha la solitud. Però encara n’ha sorgit un altre: l’amor. El fet d’estimar i ser valent, el concepte d’amor i no-amor, l’opció d’estimar per estimar.
Ha estat una trobada rica i molt esperada després de tantes sessions
virtuals, i la novel·la ha propiciat una tertúlia viva i intensa. Moltes
gràcies, clubaires!
Kent Haruf
● L’autor
Novel·lista estatunidenc (1943-2014), es va llicenciar en Arts i Literatura per la Universitat de Wesleyan (Connecticut). Abans de dedicar-se a l’escriptura va treballar en diversos oficis: una granja de pollastres, una empresa constructora, un hospital de rehabilitació, una biblioteca presidencial, i un institut alternatiu. També va treballar com a mestre d’anglès amb el Cos de Pau a Turquia i com a professor a les universitats de Nebraska i Illinois.
La primera novel·la data de 1984, The Tie That Binds (traducció: La corbata que lliga), i va rebre el Premi Whiting i una
menció especial de la Hemingway Foundation/PEN; la segona novel·la, Where You Once Belonged (traducció: On vas pertànyer) es va publicar el
1990. Ambdues li van obrir les portes al món editorial i, des de llavors, va
anar publicant contes i narrativa breu en diverses revistes literàries.
Però el reconeixement mundial va arribar amb Cançó de la plana (1999), convertida ràpidament en best-seller als Estats Units i amb la qual va guanyar diversos premis. Aquest títol és el primer de l’anomenada Trilogia de Holt, i el seguiran Capvespre (2004) i Benedicció (2013). Holt és el nom de la ciutat fictícia on estan ambientades aquestes històries i es troba ubicada a la part oriental de l’estat de Colorado. Algunes veus assenyalen que Holt s’inspira en el poble de Yuma, on l’autor va viure durant els anys vuitanta del segle XX. La crítica ha remarcat, quant a aquesta trilogia, la prosa plàcida i senzilla amb què Haruf explora les emocions i les relacions humanes d’una petita comunitat rural.
L'estiu de 2014 va acabar la que esdevindria la seva darrera novel·la, Nosaltres en la nit, publicada pòstumament el 2015, ja que l’autor va morir el novembre de 2014. L’obra va ser adaptada al cinema el 2017 sota la direcció de Ritesh Batra i interpretada, entre d’altres, per Robert Redford i Jane Fonda.
A més dels premis esmentats també ha estat mereixedor, entre d’altres, del guardó que atorga l’Associació de Llibreters Mountains & Plains, el premi John Dos Passos de literatura, i va ser finalista del National Book Award.
● L’obra
Tom Guthrie treballa com a professor a la petita localitat de Holt, a l’estat de Colorado. L’home té dos fills, encara uns nens, Ike i Bobby, que no acaben de comprendre els motius pels quals la mare ha marxat; i de fet tampoc Tom porta gaire bé aquesta absència. Al mateix poble tenim Victoria Roubideaux, una adolescent que ha quedat embarassada i que, d’un dia per l’altre, es troba al carrer perquè la mare no en vol saber res, d’ella i de la futura criatura. I als afores de Holt, en una granja dedicada sobretot a la ramaderia, viuen els McPheron, dos germans solitaris i ja vells, Harold i Raymond, que van quedar orfes de menuts i que han resumit la seva vida en el treball amb el bestiar.
Aquests tres fils narratius seran l’eix vertebrador de Cançó de la plana, i a mesura que avancem en la lectura d’aquestes tres històries i en el coneixement de cadascun dels personatges, anirem descobrint els diversos nexes d’unió que hi ha entre ells. Sobretot, també cal esmentar-ho, gràcies al rol que desenvolupa en tot aquest trencaclosques la senyora Maggie Jones, una dona que viu amb el seu pare malalt, de qui té cura, i que en tot moment ens mostra la seva valentia, decisió, i lucidesa.
Més enllà d’aquests personatges, que serien els principals, Cançó de la plana s’erigeix com una novel·la coral que ens presenta individus normals i corrents del poble de Holt, i ens ofereix un ventall ampli de la seva caracterologia perquè abraça des de la infantesa fins a la vellesa, passant per la joventut i l’adultesa.
L’estil narratiu és sobri, sense grans recursos estilístics, però alhora
brillant. S’hi combina la descripció ràpida però rigorosa, basada en la poètica
del paisatge, amb els diàlegs senzills i austers, oferts amb un llenguatge que
ens endinsa en els personatges. Però a pesar d’aquesta simplicitat aparent,
treballada mitjançant capítols breus que focalitzen alternativament en un o
altre personatge, hi trobem la profunditat de temàtiques com la vida i la mort,
l’amor i l’odi. Un amor, per l’altra banda, que es basa en el fet d’estimar per
estimar.
Altres dades
● Kent
Haruf a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Kent_Haruf
● Cançó de la plana a la revista digital
Núvol: https://www.nuvol.com/llibres/kent-haruf-canco-de-la-plana-53481
● Cançó de la plana a Un tast de lletres: https://youtu.be/gsXx8j8m_FE
● Blogs:
una visió general de la Trilogia de Holt: https://elmati.cat/ressenya-de-la-trilogia-de-holt-de-kent-haruf/
● Kent
Haruf a la Xarxa de biblioteques: http://aladi.diba.cat/search~S1*cat/X?SEARCH=a:(haruf%2C%20kent)&searchscope=171&SORT=AX&l=cat&m=a
Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.weebly.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada