Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ comenta Jocs d’infants, de Miquel Llor
●
Tertúlia de divendres 12
de novembre de 2021
Enfrontar-se a la lectura d’una obra publicada el 1950,
aviat farà, doncs, setanta-cinc anys, no és posar damunt la taula un clàssic de
la literatura en el seu sentit més estricte, però és evident que cal
disposar-nos a comentar la novel·la tenint en compte aquesta dada. Esmento
aquesta consideració perquè després de la tertúlia al voltant de Jocs d’infants, de Miquel Llor, és un
dels aspectes que cal ressaltar com a conclusió.
Però comencem pel començament, valgui la redundància. En una primera ronda de valoracions els diversos integrants del club de lectura Segona fermentació han apuntat una certa dificultat per entrar en la història que s’hi narrava. No ha estat, aquesta, una valoració generalitzada, però sí el suficientment nombrosa com per remarcar-la. El motiu no era l’estil d’escriptura de l’autor, que pel contrari hem coincidit a considerar-la elegant, amb bones descripcions, àgil, amb un bon equilibri entre la narració i els diàlegs, sinó la història en si i el punt de vista des del qual se’ns mostren els esdeveniments.
Encara continuant amb aquesta manera de mostrar-nos la història, hem destacat la sensació d’estructura en base a “historietes” que es corresponen amb els canvis de focalització que Miquel Llor va treballant per abraçar el conjunt de personatges que hi intervenen. Amb tot, aquests canvis esmentats també els hem assenyalat com un bon recurs precisament per amplificar la història i convertir-la en novel·la coral –això sí: amb un personatge, del qual en breu parlaré, que s’eleva com a principal.
Quant a la matèria que s’hi tracta, s’ha valorat en especial l’època històrica, amb aquesta ambientació en una Barcelona que viu de forma intensa tot un seguit de canvis provocats pels avenços tecnològics i, alhora, repeteixo, amb aquesta ambientació en la qual copsem la ferma existència d’unes capes socials que encara prevalen en qualsevol tipus d’activitat i convivència, arribant fins i tot a certes humiliacions per part dels personatges de les capes baixes vers els que estan socialment per damunt d’ells. Amb tot, hem trobat a faltar més referències al món religiós –atenint-nos al fet que en aquella època l’Església tenia un paper importantíssim– i a les revoltes socials. De fet, remetent-me a aquest darrer apunt, també hem remarcat que el personatge de la portera i el seu fill haurien hagut de formar part de manera més directe d’aquesta col·lectivitat de personatges –en la tertúlia hem considerat que potser l’autor es va autocensurar, ja que el personatge del fill de la portera, que serà vital per al desenllaç de la novel·la, forma part del grup de treballadors que comencen a mostrar la seva disconformitat amb la situació social i s’hi enfronten.
Entrant ja en el camp dels personatges i de manera genèrica hem apuntat que tots tenen alguna part més o menys fosca. Don Josep, un home correcte i prudent, agafarà Andreu com el seu protegit i l’ajudarà, però sempre tindrà algun que altre motiu personal i egoista per fer-ho. Manuel, l’amic d’Andreu, trencarà les barreres socials en pro d’aquesta amistat, però arribat el moment li demanarà que marxi –no esmentaré el motiu per no fer espòiler. I així amb tots els personatges fins arribar a donya Clotilde, potser el súmmum de caràcter avar i roí.
He comentat a l’inici d’aquest breu resum l’equilibri que trobem entre narració, descripció i diàleg. Però els diàlegs han ocupat una part important de la nostra tertúlia. Per una banda perquè en ells comprovem que els personatges no acaben de manifestar allò que realment senten, mostrant una clara incapacitat de comunicació, i alhora som nosaltres, els lectors, els qui intuïm, per altres dades que ens ofereix l’autor, allò que en realitat pensen i/o senten. L’altra punt al voltant dels diàlegs que hem esmentat ha estat quan hem assenyalat algunes de les converses més reeixides del conjunt que trobem en la novel·la: entre Andreu i Maria Rosa, entre Andreu i Don Josep, i entre Andreu i Manuel.
Amb aquesta darrera enumeració ja he desvetllat quin és el personatge que sobresurt com a principal: Andreu Ribera. Perquè si bé tots els personatges evolucionen al llarg de la narració, és en ell on centrem gran part del nostre interès lector perquè ben sovint s’erigeix com a nexe entre els diversos grups de personatges –no pas de tots. I d’ell n’hem destacat, precisament, aquest pas de l’adolescència a la maduresa, la pèrdua de la innocència, la pertinença a una classe social determinada, la idea de família, i la necessitat de realitzar-se més enllà del destí que, de bell antuvi, és el que s’espera d’ell.
Per anar tancant ja aquest redactat del que s’ha comentat a la nostra sessió de club de lectura, només apuntar que l’obra, estructurada en sis grans apartats, presenta en la seva cinquena part el desenllaç de tot allò que se’ns ha estat narrant, però curiosament en la sisena part encara acaba de tancar serrells. Una filagarsa de dades que ens informa del destí assolit per part d’Andreu. Cosa que ens reafirma en la idea que, malgrat la presentació de novel·la coral, aquest personatge és, per damunt dels altres, el més important.
 |
| Miquel Llor |
●
L’autor
Escriptor català (Barcelona, 1894-1966). Orfe de mare des de
jove, durant l’adolescència pateix una malaltia (escoliosi) a la qual s’ha
atribuït el seu caràcter retret. Aficionat a la música i al teatre comença a
treballar d’aprenent en una impremta i més tard com a oficinista. Assisteix a
cursos de català i de literatura catalana. El 1923 s’inscriu a la secció de
literatura de l’Ateneu Barcelonès i entra en contacte amb els cercles literaris
del moment, circumstància que l’animarà a escriure l’esborrany Llibre del senyor Jeroni, que es
convertirà en la seva primera novel·la: Història
grisa (1925).
Pertany a la generació que treballa per la represa de la novel·la catalana (anys 20-30), un grup d’escriptors que s’enfronta al gènere sense complexos i modernitzant-lo segons els nous corrents literaris europeus: Joyce, Proust, Gide, Svevo, Moravia, Dostoievski i, sobretot, Sigmund Freud, un referent del pensament de l’època. De fet la novel·la Tàntal (1928), és qualificada d’immoral a causa de les influències freudianes.
Com a contista publica el recull L'endemà del dolor (Premi Extraordinari de l’Ajuntament de Girona, 1930). El mateix any entra a treballar a la secció de cultura de l'Ajuntament de Barcelona i el 1934 es converteix en el responsable de la secció de correcció ortogràfica dels escrits en català. També és el 1930 quan guanya el Premi Joan Crexells amb Laura a la ciutat dels sants. Però la guerra truncarà la seva trajectòria literària i la de tota una generació, i posteriorment, durant la postguerra, optarà per l'aïllament literari.
El 1946 es reedita la seva obra anterior, i el 1947 publica El somriure dels sants, on rectifica plantejaments crítics i agosarats de Laura a la ciutat dels sants. Aquest mateix any apareix el recull Cinc contes, i la seva última novel·la, Un camí de Damasc (1958), obté el Premi Joanot Martorell.
●
L’obra
La novel·la s’inicia el novembre de 1901 a Barcelona, una
època en què la ciutat bullia a causa de les novetats tecnològiques, com el
telèfon, el cotxe i la ràdio; novetats que, alhora, propiciaven cert canvi
quant als costums. És també durant aquests primers anys del segle XX quan
Barcelona comença a mostrar el declivi de la societat bohèmia i els primers
senyals de les revoltes socials.
En aquest marc històric Jocs d’infants s’ubica en un edifici del carrer del Bruc, al barceloní barri de L’Eixample. Un espai que esdevé el microcosmos a partir del qual l’autor ens mostra tots aquests canvis esmentats més amunt, i també les diferències entre les classes socials, les ambicions i il·lusions dels personatges, els amors i desamors, les intrigues i traïcions, els desenganys...
Per una banda tenim la família Ribera, amb una economia prou migrada. El pare, Ramon, és escrivent; la mare, Lluïsa, aspira a una posició social més còmoda; i Andreu, el fill, en aquestes pàgines encara és un nen i, al llarg de la novel·la, veurem l’evolució del seu caràcter i tarannà. En l’altre extrem tenim la família de don Josep, un home gran i vidu que té en especial estima la seva neta Maria Rosa, d’una edat similar a la d’Andreu, i que manté mala relació amb el seu fill, Lluís, també vidu i poc responsable. Però a més d’aquestes dues famílies, a l’edifici també hi trobarem altres estadants. Així, tenim donya Clotilde, propietària de tota la finca; Valentina, anomenada la Misteriosa per la seva suposada doble vida; les Filipines, unes germanes que no es fan amb ningú i de qui gairebé tothom malparla; la portera i el seu fill... Tots ells, com he indicat a l’inici, constitueixen un reflex paradigmàtic, un magnífic retrat, de la societat barcelonina de principis del segle XX.
Publicada el 1950 Jocs d’infants ha estat considerada per alguns crítics com la culminació de l’obra de l’autor, juntament amb Laura a la ciutat dels sants. I fent referència a la trajectòria literària de Miquel Llor també se l’ha valorat com un intent de tornar al seu estil.
Altres dades
●
Miquel Llor a l’AELC: https://www.escriptors.cat/index.php/autors/llorm/portic
●
Miquel Llor a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Llor_i_Forcada
● Obres de Miquel Llor al Catàleg Aladí: http://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=a&searcharg=llor%2C+miquel&searchscope=171&submit=Cercar
Sílvia
Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada