Club de lectura CELLER DE LLETRES
El ruido de las cosas al
caer,
de Juan Gabriel Vásquez
·
Tertúlia
de divendres 11 de novembre de 2022
A la trobada del Club de
lectura Celler de lletres ens hem endinsat en l’escriptura de l’autor colombià
Juan Gabriel Vásquez, i més concretament hem estat comentant la seva novel·la El
ruido de las cosas al caer. I val a dir que de les assistents a la sessió
d’avui, fora d’un parell de persones a les quals la narració no els ha atrapat,
el llibre ha causat molt bona impressió.
Per començar hem remarcat
aquest estil que empra l’autor a través del qual tan aviat ens situem en la
joventut de Ricardo Laverde com en la seva època de maduresa, o tan aviat
coneixem la biografia dels pares i avis d’aquest personatge, com constatem com
és la vida de la seva filla. I al costat d’aquest personatge tenim Antonio
Yammara, la veu narradora que ens exposa la història, i de qui també anem
construint, en base a aquest vaivé d’anys, el que ha estat la seva vida.
Val a dir que aquesta
tècnica de control del temps intern i extern de la novel·la ha satisfet a les
clubaires, malgrat que algunes han comentat que potser a l’inici els costava
una mica acabar d’ubicar amb precisió cronològica els fets. Fins i tot s’ha
remarcat que és una d’aquelles novel·les que llegeixes amb avidesa, perquè és
de lectura àgil, però que en acabar potser et quedes amb les ganes de fer-ne la
relectura per tal d’aprofundir més en els detalls, per gaudir més de totes les
temàtiques que hi podem trobar.
I és que El ruido de
las cosas al caer, segons hem comentat, és una obra que et parla del
narcotràfic i de la duresa de les condicions de vida en un país com Colòmbia,
quan aquesta activitat es trobava en el seu punt àlgid; que et mostra de ben a
prop la corrupció i com aquesta arriba fins a capes impensables de la societat;
que exposa el poc valor de la vida humana quan el que impera és el diner i el
poder; que ens retrata la por inherent en una societat que es veu abocada a
viure una època conflictiva com aquesta... Però, tal com hem coincidit a
considerar, tot plegat ho fa amb la duresa d’una història que podem qualificar
de trista, i alhora amb la delicadesa de no jutjar, sinó presentar els fets tal
com ocorrien en aquells anys.
He esmentat dos noms de
personatges: Antonio Yammara i Ricardo Laverde. El primer és la veu narradora i
ens explica el que va viure en el passat a partir d’una informació que escolta
i que el duu a l’evocació. Però el veritable protagonista de la novel·la és
Ricardo Laverde. És la vida d’ell, la que ens sembla interessant. Són les seves
accions, les seves decisions, les seves reaccions, el que marca el focus
argumental de la novel·la. I per contrast, Antonio Yammara fins i tot se’ns
mostra una mica desdibuixat, no pas per mancança creativa de l’autor, sinó
perquè és un individu que es deixa dur per les situacions i que no acaba de
posicionar-se, a la vida, amb decisió.
Hem parlat d’altres
personatges, evidentment. Sobretot de Maya, la filla de Ricardo Laverde i
Elena, i d’aquest patiment que sent en considerar que els seus records estan
fets de mentides. De retruc també hem seguit l’evolució d’Elena, des que arriba
a Colòmbia fins que torna als Estats Units. Aura, la parella de l’altre
personatge vital per a aquesta narració, ha ocupat part de la nostra tertúlia,
però quasi ha estat només per remarcar fefaentment el que ja he comentat més
amunt: que Antonio Yammara no s’involucra gairebé en res del que viu. Només un
cop a la vida hi ha alguna cosa que desperta la seva atenció: saber qui és, qui
era, qui va ser, Ricardo Laverde.
És una novel·la, com s’ha
anunciat a l’inici del resum, amb molt de contingut i que mostra el context social
amb una enorme capacitat de recrear la realitat, i d’aquesta hem destacat les
magnífiques descripcions que ens ofereix l’autor, Juan Gabriel Vásquez, tant
dels espais com dels personatges. Uns personatges, per l’altra banda, que estan
ben definits i que mostren una interrelació perfectament coherent.
Potser el desenllaç ha
estat un dels temes en els quals no ens hem acabat de posar d’acord de manera
general quant a la nostra satisfacció per la manera de cloure la història,
perquè per una banda a algunes els ha semblat que no podia haver un final
diferent, i a d’altres els ha semblat un xic decebedor.
Quant al títol, aquest so
de les coses en caure, també ha estat objecte de debat. Cal esmentar que
l’autor el raona indirectament en fer aparèixer aquesta frase tres cops al
llarg de la narració, i una d’elles estenent-se en les explicacions dels seu
significat. Però de nou ens hem trobat amb una valoració desigual en el conjunt
de les integrants del club, perquè algunes entenen i veuen clar el joc simbòlic
o potser metafòric que ens proposa Juan Gabriel Vásquez, i d’altres, malgrat
comprendre’l, no acaben de considerar que lligui al cent per cent amb el
contingut de la novel·la.
Sigui com sigui, en
acabar la sessió de la nostra tertúlia ens hem plantejat quin seria el tema
central de El ruido de las cosas al caer, i hem considerat que a pesar
de mostrar-nos la vida de Ricardo, i de retruc la d’Antonio, el que ens exposa
és un retrat sense judicis de la societat colombiana, alhora que hi ha una
certa intencionalitat didàctica. Didàctica en el sentit de donar a conèixer el
que hi passa. O hi passava.
 |
| Juan Gabriel Vásquez |
Escriptor colombià (Bogotà, 1973), va estudiar la carrera de Dret a la Universitat del Rosario (Bogotà) i posteriorment va viatjar a França, on va viure entre els anys 1996-1999 i on es va doctorar en Literatura Llatinoamericana, a la Universitat de la Sorbona (París). Després es va instal·lar a Bèlgica, tot residint en un poble de la regió de les Ardenes. I, encara, un any més tard, va viatjar cap a Barcelona, ciutat on va viure fins el 2012.
És en aquesta època quan comença a publicar
la seves novel·les. La primera a veure la llum és Los informantes
(2004), una història sobre traïcions privades i públiques, i sobre tensions
familiars que s’aniran extrapolant a tota una societat. La segueix Historia
secreta de Costaguana (2007), una veritable odissea de la infelicitat,
narrada a partir de la trobada entre dos viatgers ben peculiars. El 2011
publica El ruido de las cosas al caer, novel·la que comentarem en el
nostre club de lectura. Un parell d’anys més tard apareix Las reputaciones
(2013), La forma de las ruinas (2015), i per citar un darrer títol tenim
Volver la vista atrás (2021). De fet el 2021 ja trobem l’autor residint
a Berlín i impartint classes a l'Institut de literatura comparada Peter Szondi,
de la Universitat Lliure de Berlín.
Col·laborador habitual de diverses revistes
i suplements culturals, també ha escrit contes, assajos, articles, biografies,
i s’ha dedicat a la traducció, tot traduint obres d’autors com John
Hersey, Victor Hugo, Joseph Conrad i Edward Morgan Forster,
entre d'altres.
Les seves obres han obtingut nombrosos
premis i han estat traduïdes a més d’una vintena d’idiomes.
L’obra
La novel·la arrenca a mitjans de 2009, quan Antonio Yammara, que és en qui recau la veu narradora, escolta la notícia sobre la mort d’un rinoceront que, fa mesos, s’havia escapat del zoo de Pablo Escobar. A partir d’aquest punt s’inicia l’evocació d’un passat al voltant d’un altre personatge: Ricardo Laverde. Perquè va ser en conèixer-lo a ell que la vida, per a Antonio Yammara, va començar a canviar.
De seguida, ja a les primeres pàgines, sabrem que es van conèixer en un local al qual hi acudien tots dos per jugar al billar. També ens adonarem que des del primer moment Antonio percep que en el passat de Ricardo hi ha un secret que ell malda per encobrir, i és en morir Ricardo quan aquest misteri es converteix en una obsessió.
Però tot el que ens comenta d’aquest personatge apareix tenyit per un vel, en el fons, de desconeixement. I aquesta serà la intriga que anirà amarant la novel·la: qui era aquest tal Ricardo Laverde? Sota aquesta premissa El ruido de las cosas al caer ens exposarà la vida de Ricardo, sí, però de retruc també anirem coneixent Antonio. I a aquests dos personatges també en podríem afegir d’altres amb unes biografies ben interessants, com seria el cas d’Elaine i de Maya.
Tot plegat apareixerà davant els nostres ulls com un thriller, amb una
estructura i ritme que pretén regalar al lector una lectura amena. Però més
enllà d’aquest aspecte, la novel·la ens endinsa en el món del tràfic de drogues
i de la corrupció.
L’obra va guanyar el premi Alfaguara de Novela el 2011, i el jurat va
destacar que la novel·la presentava “un negro balance de una época de terror y
violència” ambientat en una ciutat colombiana “descrita como un territorio
literario lleno de significaciones”.
Altres dades
·
Juan Gabriel Vásquez a la Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Juan_Gabriel_V%C3%A1squez
·
El ruido de las cosas al caer,
ressenya a Letras Libres: https://letraslibres.com/libros/el-ruido-de-las-cosas-al-caer-de-juan-gabriel-vasquez/
·
El ruido de las cosas al caer,
ressenya a Todo Literatura: https://www.todoliteratura.es/noticia/1027/criticas/el-ruido-de-las-cosas-al-caer-de-juan-gabriel-vasquez.html
·
Entrevista a Juan Gabriel Vásquez: https://www.rtve.es/television/20110519/juan-gabriel-vasquez-premio-alfaguara-novela-2011-ruido-cosas-caer/433495.shtml
·
Articles de Juan Gabriel Vásquez a El
País: https://elpais.com/autor/juan-gabriel-vasquez/
·
Juan Gabriel Vásquez al Catàleg Aladí:
https://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=a&searcharg=vasquez%2C+juan+gabriel&searchscope=171&submit=Cercar
Sílvia Romero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada