15 de febrer 2023

Tertúlia del mes de febrer del Club de lectura Segona Fermentació

 

Club de lectura SEGONA FERMENTACIÓ

Ja estem morts, amor de Xavier Aliaga

 

·         Tertúlia de divendres 10 de febrer de 2023


El proper mes d’abril estem emplaçats a assistir a una de les activitats que el Festival Vilapensa, que se celebra a la localitat de Vilafranca del Penedès, organitza amb la participació dels membres dels clubs de lectura de la comarca. En aquesta ocasió el tema central del festival és la mort, i al voltant d’aquesta matèria hem llegit i comentat, al Club de lectura Segona fermentació, la novel·la de Xavier Aliaga Ja estem morts, amor.

 

En una primera ronda de valoracions ja hem pogut detectar que la recepció de la lectura ha estat diversa. Totes les clubaires han considerat que la narrativa flueix amb agilitat, que el ritme és bo i en tot moment es percep el control per part de l’autor, però així com unes veus han aplaudit amb passió la lectura, d’altres no han acabat de connectar.

 

Ens ha cridat l’atenció l’ús de la veu narradora en aquesta primera persona que esdevé Anaïs. Una Anaïs que, no ho oblidem, és una noia que va morir als setze anys. Hem manifestat la primera picada d’ullet o engany amb què l’autor ens proposa la història, ja que malgrat aquesta premissa –que qui ens parla és un mort–, com a lectors ens ho creiem i continuem endavant. Però per damunt de tot el que pren un gran valor literàriament i estilísticament parlant, és el recurs amb què Xavier Aliaga ens sorprèn en el desenllaç de la història. Una tècnica que no detallaré per no fer espòiler, però que la majoria, per no dir gairebé tots els membres del club de lectura, hem aplaudit i hem considerat que és la cirereta dels pastís, el gran tresor de la novel·la.

 

Més enllà d’aquest detall hem comentat algunes de les recreacions dels personatges. Perquè quan Anaïs ens explica el que ha estat la seva vida, fa referència, sobretot, als pares. En aquest sentit nosaltres, els lectors, acabem sabent fins i tot com es van conèixer i quins eren els seus orígens. En canvi Anaïs ens explica ben poc de la seva germana Chloe, i també les referències a ella mateixa són minses –si exceptuem la lectura dels seus diaris personals. Tot plegat és el que encara atorga més força a l’esmentat recurs que trobem en el desenllaç de la història.

 

Però a banda d’aquests personatges, que configurarien l’eix de la narració ja que la història gira al seu voltant, l’altre gran personatge, un que pren força i esdevé el pal de paller de tot el grup, el puntal damunt del qual s’estructura tota l’argumentació, és Berta. Ella apareix de tant en tant al llarg de la novel·la, però hi és sempre. Sempre. I arribem a conèixer-la tant, o més, que a la resta de personatges. Val a dir que a tothom ha agradat en especial la recreació del seu caràcter i de les circumstàncies que d’ella se’ns expliquen.

 

Encara amb aquesta tema, també hem esmentat el personatge d’Amador. Potser no tant per la seva història, sinó de nou perquè tècnicament Xavier Aliaga l’utilitza amb encert, tot col·locant la responsabilitat de la narració d’un moment cru de la història, en ell. Ell, Amador, que apareixerà tot d’una i desapareixerà amb la mateixa rapidesa. Però que amb el rol que interpreta elabora un magnífic joc de miralls.

 

Aquesta idea del joc de miralls l’hem destacada en altres aspectes: l’orfenesa, les morts i les pèrdues properes, la separació... Perquè, ens hem preguntat, ¿quin és el tema principal d’aquesta novel·la? La mort? Sí, és possible. Però amb tanta força com la mort, hi trobem la vida. Potser el dol? Aquesta necessitat de gestionar la pèrdua dels éssers estimats? Sí, també és possible. O potser els efectes psicològics d’una mort propera i sobtada, com seria el pou depressiu a què s’aboquen els pare d’Anaïs? Qualsevol d’aquestes temàtiques és vàlida, així com tantes altres matèries que anem trobant al llarg de la lectura: la culpa, el concepte de família, la sexualitat...

 

En el cas de la sexualitat ens hem plantejat una qüestió bastant concreta en referència a l’argument de la novel·la. I és que, quan la mare llegeix els diaris de la filla morta, s’adona que en realitat no la coneixia, que es dedicava a educar-la i controlar-la, però no havia arribat a la seva essència. I esclata un conflicte que, al parer d’alguns clubaires necessitaria més narració i al parer d’altres consideren que està exposat en la mida justa.

 

Ja estem morts, amor, de Xavier Aliaga és una novel·la de bon ritme que proposa una tertúlia ben amena i animada. Fins al punt que després de la sessió del club de lectura aquest intercanvi d’idees i opinions ha continuat en el fil de conversa del grup de whatsapp, tot valorant la diferència essencial entre lleialtat i fidelitat. Cosa que em duu a repetir el que sovint comento: és un luxe i un plaer poder compartir lectures.

 

·         L’autor

Xavier Aliaga

Periodista i escriptor (Madrid, 1970), és llicenciat en Filologia Catalana. La seva trajectòria professional es va iniciar al setmanari comarcal Noticia-7 (Xàtiva), publicació que va arribar a dirigir. Més endavant va començar a col·laborar en altres publicacions, com el suplement cultural Quaderns del diari El País, o en revistes literàries com CaràctersL’Espill L’Illa, entre d’altres. També ha exercit com a director del programa La Caixa de Música de Ràdio Klara (2003-2007).

 

Ha treballat en el món de la comunicació cultural en campanyes per a Obrint Pas o Feliu Ventura, i ha estat guionista de televisió a sèries com Autoindefinits. Entre els anys 1997 i 2007 va ser el responsable de comunicació, successivament,  dels grups parlamentaris d’Esquerra Unida, Entesa i Compromís. I en l’actualitat és responsable de cultura del setmanari El Temps, columnista de Levante-EMVEl Punt-Avui i La Veu del País Valencià, a més de contertuli d’Onda Cero i Popular TV.

 

Ha participat en diversos llibres d’autoria compartida: Llegendes de la Costera (2012), Crims.Cat 2.0. Més sospitosos del gènere negre als Països Catalans (2013), i Escriure el país (2016).

 

Però el que cal remarcar és la seva obra en solitari, on té un bon ventall de títols: Si no ho dic rebente (2005; Premi Vila de Lloseta), Els neons de Sodoma (2008; Premi Andròmina dels Octubre), Vides desafinades (2011; Premi Joanot Martorell i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians), El meu nom no és Irina (2013; Premi Samaruc, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i Premi Generalitat Valenciana al llibre juvenil millor editat), Dos metres quadrats de sang jove (2014), Les quatre vides de l’oncle Antoine (2017; Premi de Narrativa Pin i Soler de Tarragona i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians). Amb Ja estem morts, amor (2021) va resultar finalista del Premi Llibreter 2022.

 

·         L’obra

“Em diuen Anaïs i és perquè estic morta que us podré contar la nostra història.” El personatge que ens diu això a les primeres línies de la novel·la és una noia que va morir als setze anys. I a partir d’aquesta premissa Anaïs ens comença a explicar el que ha estat la seva curta vida, tot retrocedint, primer, vers els anys en què els seus pares es van conèixer i van iniciar el nuviatge i posterior casament. Un inici de novel·la que té el seu punt de fantasia –qui ens parla és un mort– però que en tot moment ubica els esdeveniments en un pla realista.

 

El pare i la mare, Tristany i Minerva, treballen en el món del periodisme, dedicant-se l’un a la crònica política i l’altra a la cultural; i també té una germana petita: Chloe. La relació entre els pares, els problemes que sorgeixen al cap dels anys de vida conjugal, el paper importantíssim de la tia Berta, el trasllat des del pis de Barcelona per anar a viure a una casa d’una urbanització, el naixement de la germana... tots aquests aspectes van apareixent al llarg de la narració i se’ns mostren amb una magnífica recreació de psicologies i conductes.

 

I és interessant com aconsegueix, l’autor, aquesta descripció psicològica dels personatges. Perquè el punt de vista narratiu, col·locat, com he remarcat més amunt, en la veu en primera persona d’Anaïs, no es manté immutable. De vegades ens parla directament, en altres ocasions se situa en un punt una mica més allunyat, i fins i tot la podem escoltar a través del diari personal que ella mateixa escrivia. I sobretot és interessant el joc sorprenent amb què Xavier Aliaga enriqueix la narració, ja cap a les darreres pàgines.

 

La novel·la està estructurada en quatre apartats, cadascun d’ells amb diferent nombre de capítols, sempre molt breus, i un darrer capítol que esdevé una mena d’epíleg. Tot plegat amb un lèxic acurat, viu, i amb molt bon ritme narratiu.

 

Altres dades

·         Web oficial de Xavier Aliaga: https://xavieraliaga.cat/

·         Ressenya a la revista digital Núvol: https://www.nuvol.com/llibres/xavier-aliaga-i-la-importancia-del-desenllac-208019

·         Entrevista al setmanari El Temps: https://www.eltemps.cat/article/15588/entrevista-xavier-aliaga

·         Entrevista a Canal 21 Ebre: https://youtu.be/ffAb42jpVks

·         Obres de Xavier Aliaga al Catàleg Aladí: https://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=a&searcharg=aliaga%2C+xavier&searchscope=171&submit=Cercar

 

Sílvia Romero       

www.silviaromeroolea.weebly.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada