Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals, RBA Edicions de la Magrana,
2011
Última lectura del curs amb molt bones sensacions perquè ha agradat i perquè ens ha fet xalar una bona estona. Es tracta d’una lectura molt amena, divertida i plena de moments únics que enganxa no tant per la trama, que és poca, com per la manera com ho explica i per les anècdotes de poble que ens la fan propera. De fet, la primera meitat de Primavera, estiu, etcètera és més una novel·la coral que no pas d’un sol protagonista. En aquest cas, l’Èlia, que és qui ens explica la història, ens dona una visió del poble on havia nascut i on havia viscut fins que va marxar a estudiar a Barcelona que ens fa pensar també en la nostra joventut, almenys, als que tenim una edat semblant a la de l’Èlia.
La novel·la, que comença
per Tots Sants, és una cascada de petites situacions que recorden a la
protagonista que, encara que no ho vulgui, ella és filla d’aquell poble, del
poble on va créixer i on va convertir-se en dona amb tot el que això comporta.
En tractar-se d’un poble de la Rivera d’Ebre, a més a més, agafa molta
importància el llenguatge, la manera de parlar d’aquelles terres, la sonoritat
de la qual no podem sentir però sí imaginar.
Alguns detalls que hem
comentat i que ens han fet gràcia són aquests: el fet que quan una dona truca a
una casa, el telèfon sempre l’agafa l’home però de seguida que sent una veu
femenina directament el passa a la dona de la casa. O la divisió del treball
segons el sexe, expressat vivament pels rols del pare i de la tieta a casa de
l’Èlia. O les preguntes i repreguntes de les senyores xafarderes que et troben
pel camí: el temps que fa que no et veiem, avui no has vingut amb lo xicot, i
així, quan marxareu. Tots són detalls que algú del club a identificat com a
recurrents en les seves vides passades o no tant passades.
És aquesta frescor, aquest
sentiment de proximitat, aquest reflex de la nostra societat de poble que fa
que les lectores del club se sentin properes a un llibre que es fa llegir a
glopades, amb ganes de continuar, sense prendre el fil, amb aquella passió que
et donen les bones obres.
Res, qui tingueu un bon
estiu i unes bones vacances. Ens veiem el curs que ve.
Marta Rojals
Marta Rojals i del Álamo (1975) és filla
de La Palma d’Ebre (La Ribera d’Ebre), arquitecta, però també escriptora, és
clar, i articulista de Vilaweb entre altres. Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 2011) va ser la seva
primera novel·la publicada i va tenir un ressò de rècord gràcies al
boca-orella. Després de l’èxit d’aquesta primera novel·la, va publicar L’altra (La Magrana, 2015) i un llibre
de no-ficció amb alguns dels seus articles anomenat No ens calia estudiar tant (Sembra llibres, 2015). El 2018 va
treure una tercera novel·la, El cel no és
per a tothom (Anagrama) i finalment el 2023 una altra vegada un recull de
reflexions sota el títol de No siguis
pobre (Ara llibres).
Primavera,
estiu, etcètera,
que era a seva òpera prima, es considera, ara ja, un clàssic de la literatura
catalana a l’alçada de La plaça del diamant de la Mercè Rodoreda o de Pedra de
tartera de la Maria Barbal. O, almenys, per mi ho és.
RBA Edicions de la Magrana, 2011
M’hi podria arribar a reconèixer, en
l’Èlia, la protagonista d’aquesta història, una arquitecta que torna per Tot
Sants al seu poble natal a les terres de l’Ebre per portar flors a la tomba de
la seva mare. M’hi podria arribar a reconèixer sobretot perquè la tornada al
poble es converteix en una torrentada de records i de sensacions que semblaven
haver quedat enrere. És una miqueta el que ens passa a tots quan tornem a un
lloc on hem viscut emocions i situacions perdurables en el temps.
Però també m’hi podria arribar a reconèixer perquè la vida de poble és diferent de la resta de vides. Reconèixer el sentiment de pertinença a un lloc i sentir-se lligat a les persones que hi viuen sense necessitat de ser-hi, per exemple, forma part de tota idiosincràsia de la vida a poble. Saber-ho tot de tothom, que les noticies volin, que els veïns es reconeguin entre ells i que tothom sàpiga de quina casa ets sense necessitat de presentar-te fa la vida a poble infinitament diferent de la vida anònima de ciutat.
Potser el que més destaca d’aquesta
novel·la, però, és l’ús del llenguatge propi de les terres de l’Ebre com a eina
de narració. L’autora ho fa amb tanta insistència i amb tanta versemblança que
es converteix en un element de gran importància per l’obra. No és una simple
anècdota. I potser també per això, una història costumista com aquesta
sobresurt per damunt d’altres que podrien tenir una qualitat similar. Per mi,
l’ús de la llengua és un element essencial en qualsevol obra escrita en català
perquè, al cap i a la fi, el català és ric en expressions i en parlars dignes
de fer aflorar en les narracions.
Fixeu-vos sobretot, també, en els
diàlegs, en les expressions, en allò que no es diu i en allò que sí que es diu.
Fixeu-vos en com l’autora ens porta per un camí que sembla traçat i que, al
final, es redefineix amb una estratègia inesperada. Fixeu-vos en el tipus de
relacions entre els personatges, en la manera d’actuar, en les reflexions sobre
el poble i els seus habitants. Tot us sonarà i alhora us farà reviure escenes
que potser heu viscut o que us recorden escenes que podríeu haver viscut.
Jordi Romeu Carol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada